Impermanència

què fort que ahir enyorés i tot just avui trobés.

Argent

No hi ha racó de l'habitació que escapi de la set que té la Lluna de nit,

i la llum cau, per després ser recollida amb els ulls, embolicada amb paraules i poder així viatjar, fins on per desig arribi. 

IdentificaTió

Fa un any érem al Carib, vam guarnir el Tió, li vam donar un caramel (que es va desfer en qüestió de minuts) i vam anar a banyar-nos perquè pogués fer la digestió. Amb els cabells mullats i el banyador humit vam cagar el Tió, en una platja gaire bé deserta. Entre regals, cants i somriures se'ns va acostar una dona preguntant-nos si érem catalanes, que havia vist dues noies picant un tronc i va pensar que no podíem ser de cap altre lloc... Qui més picaria un tronc per aconseguir regals? 

Aquest any no hi ha hagut Tió acaronat per l'Atlàntic, però sí neules, escudella i família... 

i la veritat? 

la calor no es troba tant a faltar... 

Flaix

fa dos dies, mentre era a la bici menjant-me la lluna pensava en què fantàstic seria viure a la muntanya, i en comptes d'arribar a casa, tancar-t'hi i passejar per l'asfalt, poder-te passar hores llegint entre verd, buscant l'ombra o la clariana en funció de l'estació, i parlar sense que la distància mai et fes perdre el costum, m'imagino com seria un matí etern sobre la gespa, com la senzillesa embriaga tots els sentits i no existeixen facebooks, ni whatsapps, només el so del que es mou i la olor del que és viu, i sense saber com, esdevenir aquell tipus de persones que pel soroll que fan les fulles en fregar amb el vent saben què passarà, que poden predir un any de collites amb tan sols els primers 12 dies de l'any. Però hi ha una imatge que s'imprimeix en el meu cervell, capvespre, llum de primavera, paraules que ballen entrellaçant a dues persones sota un arbre i tot el temps del món en un sol instant que perdura més enllà de la foscor... 

13 (2012)

"La ampulosidad no condice con usted; no condene por analogía; el amor no sabe de frases rimbombantes, sino de sencilla entrega."

Foscor

Tenim una guitarra a casa, que potser la meva mare s'animaria a agafar i ens tocaria després de tants anys i potser cantaríem lluny del caos extern, podríem jugar a trobar paraules relacionades temàticament, encadenant-les amb la última-primera lletra, podríem per primer cop, seure tots junts i parlar del que mai hem parlat, a mode de joc, un jo mai mai familiar, sense alcohol, però amb curiositat, saber la felicitat que van tenir en casar-se i les seves pors, el dia més tendre de les seves vides i l'experiència que més els ha marcat mai, podríem jugar a l'assassí, a fet i amagar, ens podríem interpretar els somnis, escoltar quin soroll fa cadascun de nosaltres mentre dorm i preguntar a l'adormit què està somiant, capbussar-nos dintre el somni i nadar en un mar psicològic ple de fantasia, escalar l'arc de Sant Martí i observar l'oceà des del cim de colors, apagar els incendis de tots els castells del món i potser recrear un somni passat, en el que quan tu em cridessis pel nom, en comptes de seguir caminant, em giraria, t'allargaria la mà i t'ajudaria a sortir de l'aigua.

Potser la foscor podria canviar alguna cosa, potser quan tornés la llum tot tornaria a ser igual... però sincerament? no ho crec. 

Alçar el cap

poques coses em semblen tan romàntiques com estendre la roba entre el vent i el Sol... 

Capaç?

T'imagines que ens veiem aquest Nadal?

Que de sobte un dia podem quedar i ens trobem... 

Potser fem un te  amb dàtils i pinyons o un passeig pels carrers encisadors d'aquesta ciutat nostra, potser ens deixem caure per la Plaça del Rei i fem de balladores tradicionals un divendres al vespre, potser apuntem en una llibreta minuts de felicitat que sumen una vida sencera, potser podem viure Màgia i compartir-la... 

Triar

4 militats de 6 milions.

Txin txin!

faig un brindis de Mar per la impermanència de tot...! 

Encenent Desembre

i el mar incendiava el bosc de pins que ens abraçava la migdiada... 

Ocàs

i el Sol es pon, mentre ella dorm...

La nuestra...

Quin plaer trobar lletres en les que perdre's...

Innocència desbordada

i un dia de sobte t'atreveixes a mirar enrere, a les paraules els hi costa sortir i potser no entens el com, però el perquè és massa important com per donar-li cap rellevància al com... el perquè t'omple, i es resol quan et topes amb una mirada que esclata a riure només trobar-se amb la teva... 

Aigua

Dalla sua pace, la mia dipende

ganes de

encendre una espelma, sentir les onades, tancar els ulls, aixecar el mentó, inspirar i cridar, ballar des del lluny  fins a tocar, soledat compartida, contracció final, no... el que jo vull, és en un altre, és el crit inspirat a la orella, el pes sobre els braços, obrir els ulls sota la llum del Sol, o de la Lluna, perdre'm en el detall, sentir la pèrdua en el detall, en el meu detall, contenidor del tot, de jo, unitat... que et busco, però no et trobo... les notícies sonen fortes, fan de música ambiental, avui no m'interessen, ahir sí... 

A las tantas

Cuando el Sol se acueste, y te persiga el sueño,
no querrás dormir...

por si aparece el lobo, ese lobo sin nombre,

que viene a por ti...

le vendaré los ojos, le limaré los dientes,
para que duermas bien...

Advent

Temps que falta per menjar escudella, carn d'olla i canelons!

o  

Temps litúrgic que precedeix el Nadal.

(però jo prefereixo l'exclamació i l'emoció...)

Sota l'aigua!

 Glup, glup, glup... 

 joc,  

 feminitat, 

bellesa, 

misteri,

frescor...

no s'hi pot estar millor... 

dimecres

els dimecres sempre t'he estimat... inclús abans de saber que existies...

trobar sense buscar

Dues bicicletes sospeses en l'aire, verticalitat que les separa d'uns núvols que avui em sorprenen per la seva bellesa... fa temps que no viatjo quan sóc al tren i sense saber-ho, ho trobava a faltar.

Sonen cançons d'un migdia de dissabte a la terrassa amb gust a moniato i formatge de cabra i per un petit rectangle em trobo la teva mirada de Pau, escoltes la mateixa música que jo, però no ho saps, tu et quedaràs fins a Saragossa, tot i que creus que mai hauries d'haver agafat aquest tren, no abaixis la mirada, si us plau, que estic a punt d'entrar dintre teu... 

... t'has aixecat quan has vist que el tren s'omplia, et mossegues els llavis, sabies que escriuria sobre tu, per això has enquadrat el teu retrat entre el meu vagó i el teu, quan baixi em demanaràs en silenci les meves paraules, jo te les hauré deixat als núvols, perquè quan arribis a Saragossa puguis alçar la vista i llegir-les, t'ho diré quan es tanquin les portes i les ulleres de sol caiguin al terra, que no et protegeixis els ulls, llueix-los amb orgull, que el cel se t'hi aboca i l'atracció és eterna... 

Transformacions

de "Cándida Palomita" a "Lady Peonza"...

... i jo que no puc deixar de somriure al veure-la! 

t'incorpores a mitjanit

- què fas?
- et busco!
- sóc aquí, vine...
- i tu?
- et somio...

amb els ulls tancats

potser ni tan sols hem existit mai...!

encara no

ella tenia un joc psicològic, jo me'l vaig creure.

Una dona que dorm

m'enlairo en l'angle que dibuixen la teva orella i el borrissol daurat que t'assenyala la galta, els dits són ales, rodes i cames, es passegen a ritme de dimecres desocupat entre els cabells que s'enfilen cap el sostre, és carícia, joc, paraules... i silenci, què bé que dormis i sé que estàs dormida, perquè estàs rient... la teva respiració atreu els meus dits, que busquen amb intensitat l'arrel dels rínxols que els abracen. M'aturo. Deixo anar la força i recupero amplitud. Somric. Un Sol inexistent t'il·lumina... però tu dorms malgrat la llum i jo dormo amb tu...

Tot en una, una en tots.

Guatemala no para, hi ha "movimientos" i rèpliques, però els coneguts són lluny de la zona afectada, m'imagino com deuen estar les carreteres i l'ensurt que tindríem si ara fóssim allà. Per l'època que és, l'any passat seríem a Chaculá. Han tingut uns dies ocupats per allà últimament, resulta que han tingut la filmació de la final d'un Reality Espanyol, del "canal 4 tv de España" ens diuen, i tot fascinats ho acompanyen amb que van conèixer algunes personalitats famoses d'aquí, però que han de quedar en l'anonimat... segur que en el següent mail em diuen noms i cognoms... ho expliquen amb emoció, "más de 50 españoles!" "peces gordos"... podeu imaginar-vos! En una comunitat de 1000 habitants aixecada 2000 metres del nivell del Mar, on el Sol s'amaga tot l'Octubre i la nit llueix un cel estelat com cap altre hagi vist mai il·luminat per llampecs que dia si, dia també, recorden que l'electricitat també hi cap dintre de l'estabilitat. 

A Chinique també estan bé, finalment han rebut els espanyols de Jardines del Mundo, i es veu que mentre els hi ensenyaven la construcció que es va aixecar mentre nosaltres érem allà assessorats per uns experts en sismoressistència, es va produir el terratrèmol... quines ironies que té la vida, no? Es movia tot, els arbres, la muntanya, ells... però la clínica recent construïda, ferma com ningú, es resistia a ballar el ritme que li marcava el terra. Va servir per riure i estar satisfets de la feina ben feta. 

Jo encantada de saber d'ells, que tot segueix girant encara que no ho veiem, i fent espai per més d'una realitat simultània dins el meu cap, cosa que em fa baldufar i somriure alhora... 

...

una única certesa.

Vertical y transversal,

soy grito y soy cristal.

la clau

"Una veu que no és dòcil a l'imperi de la teva veu"

Bany de tardor

que no em cal obrir els ulls, 

                per sentir el tacte a les meves mans... 

que no em cal obrir els ulls, 

               per sentir les onades sota la meva pell... 

que no em cal obrir els ulls, 

               per sentir la calor d'un bany de tardor... 

que no em cal obrir els ulls, 

                         però ho faré, 

                                   només perquè tu puguis veure el blau, i amb ell, 

                                                        submergir-te amb mi mar endins...

Agost

guardaré un racó al meu cos, que seguirà olorant a tu, per recordar que tot i ser diumenge, no t'he deixat d'estimar...

Smooth Criminal

Lluitem?... Ballem?

bany de tardor

de l'aigua del mar, cel i ulls escalfant com una paraula estranya, tot allò que s'hi vulgui apropar...
(sí... la paraula estranya és flassada...)

reconciliant-me

em despertes a les 6 de la matinada i em xiuxiueges amb emoció que la lluna ens vigila per la finestra, després de fer les nostres previsions i deduir que aquesta nit no hi seria, però com no, ella ens sorprèn, es clar... i em giro, plena de somriure i et faig un petó, recordant encara la música de la teva respiració i pensant que és una llàstima que l'aire que et surt d'entre els llavis no utilitzi paraules, perquè el seu ritme i la seva força oloraven intensament a poesia... 

hivern

saps què és el que em fa més mal? haver oblidat per què t'estimava...

amb tot el que vam ser...?

Imatge pròpia

Jo,

sóc bona persona,
responsable,
talentosa
i
eternament jove.

I si es posa en dubte sàpigues que respondré amb:

negació,
culpabilitat,
autojustificació
o
defensa.

Palpable...

" que de cara al demà no em puc imaginar que estiguis lluny..."

Lleugeresa

vés a saber quantes nits més ens esperen esgarrapant hores que comencen amb paraules i acaben en silencis...

i per què no ho fas?

lleugera com una fulla de tardor et sostinc la pell com si en un segon pogués desprendre's del teu somriure. M'empasso l'aire que s'ha escapat de la nit i li demano al temps que sigui compassiu, és fàcil parlar una nit quan la son comença a abraçar els sentits, més fàcil és trobar motius per seguir uns llavis que busquen i un "ho sento" que s'amaga... i el matí torna, entre gotes que no s'atreveixen a ser pluja i el sol que no té valor per enlluernar els carrers. Hi ha interrogants i punts suspensius, propòsits i editorials, nosaltres, que sí, nosaltres, sense saber on, però nosaltres, sota les gotes que es precipiten víctimes de la gravetat i escuts que conten fins a 12.

conills i barrets

quantes paraules s'hauran perdut sense color sobre un fons pàl·lid?

poden arribar a perdre's mai les paraules?

Flexibilitat

ara va, i els xinos diuen que 1 + 1 = 3!

orelles-ulls-mans

T'hi veig allà on acaben les meves paraules...

de pedra

"La mente es el matador de lo real, de lo verdadero. La mente destruye el Amor."

Mentalisme

"Al final, el Partido anunciaría que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Su filosofía negaba no sólo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. La mayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?"

1984, George Orwell

shh...

potser no se'm gangrenen els braços, potser m'agrada i tot, potser somric entre somnis que parlen sense consol, potser et retinc les carícies, potser et busco noctàmbula, potser hauré de canviar el meu discurs... no, això no ho faré... potser t'estimo abans del dimecres.

4 punts suspensius

                                                                                         "l'Amor és llibertat"

                                                                                                                                                          i tremolo només d'escriure-ho...

Conte tràgic

                                      llàgrimes que recorden amb un somriure, el que ens és essencial...

La mateixa realitat

avall, aigua, tou, curt, declivi, dreta, descans, descens, estret, final, fred, enfonsar-se, insuficiència, interior, hivern, negatiu, nit, parell, foscor, passiu, petit, pesat i terra no existeixen sense amunt, foc, dur, llarg, abundància, esquerre, treball, ascens, ample, inici, calor, surar, excés, exterior, estiu, positiu, dia, imparell, lluminositat, actiu, gran, lleuger i cel.

secrets de família

Sin Pilar
no concibo la vida.

11/04/1916

creuant oceans...

                                   arriben paraules conegudes, de terres familiars, amb notícies esperades...

Dins la lluna

Com pot ser que escriguis poesia si tens els dits immòbils i els llavis invisibles?

incontinència verbal nocturna

com pot ser que ronquis, dolçor?
com pot ser que dormis, quan jo estic tan desperta?
com pot ser que no m'escoltis, si jo t'estic parlant?

Proposta

avui t'he deixat un petó a la Riba, si vols podem anar a buscar-lo d'aquí 3 anys...

pi ri pi ri pi ri pi ri...

mentre ballo per la nit tornant a casa al ritme d'uns dits que imagino abraçant el món sencer penso en que no en sé gaire de les Lleis Universals, i que fa molt temps que em crec lluny del que sóc, que ja és hora de tornar, què boniques que estan les fulles al terra, no? dansant al ritme dels meus pensaments... què egocèntrica, però m'ho permeto, que la música vull pensar que va molt més enllà de les matemàtiques, del comptar... que és connexió  i ulls que s'obren i es tanquen, somriure que es desperta i mans que s'enlairen, que persegueixen i que estimen, que abracen el món sencer al ritme de la música... i a mi també, ja sóc a prop... dins... i desapareixo per ser-ho tot.

5

"De oídas te había oído; mas ahora mis ojos te ven y mi corazón te siente."

Llum

"Que te quedes, no te harán daño, le dije. Que te sigo. Que me matan. Que me muero. Hablábamos de la muerte para dejar la vida al descubierto. Pero nos equivocábamos. Nunca debimos emprender un viaje tan interminable estando ella de ocho meses. El niño no vivirá y yo me dejaré caer en los pastos que cubrirá la nieve para que de las cuencas de mis ojos nazcan flores que irriten a quienes prefirieron la muerte a la poesía. "

Los girasoles ciegos, Alberto Méndez

Identitat

Hem deixat els nens amb l'àvia perquè com som de bona família, podem anar a sopar fora. Et dic que tinc un regal per tu, i tu me'l agraeixes abans de descobrir-lo, t'allargo un paquet i un paper. Primer llegeixes, "ho signifiques tot per mi", plena de vitalitat estripes el paquet que espera pacient a la teva mirada. És un vestit de flors i només veure'l ja ets al bany posant-te'l. No et fa res que tots els homes et mirin,

i en acabar el sopar vas sortir fora, plovia. Vas apujar els braços i vas començar a córrer, et vas girar i em vas dir "Tot dura massa poc..." i jo no et vaig voler creure. Mentre érets fora, rebent l'aigua de la pluja amb un somriure que encara ara m'escalfa l'ànima, vaig tornar al restaurant i vaig agafar el paper per escriure amb lletra petita sota les paraules ja escrites "estàs tan bonica regant les flors del teu vestit..."

Cançó pel dia d'avui

Octubre comença amb aniversari i comiats radiofònics... i continua amb fred, grip, tardor, viatges, castanyes, medicina i ulls allargats.

Cuina, botànica i matemàtiques

Hola amor, vengo a plantar en tu mesilla un jardín y a construir un paraíso en el salón.
Hola amor, a prepararte una sopa de besos, mientras del baño hago una playa del sur...



... donde hablarnos bajito y contarnos los ojos y los dedos de los pies.

Perquè

espiral mental 

en el que a vegades les cues es troben


                                                                      i esdevé la roda,







          convertint la caiguda en superfície útil per avançar...

matemàtica oculta

"El plaer que ens proporciona la música deriva del fet de comptar, però de comptar inconscientment. La música no és altra cosa que aritmètica inconscient."

Dates tatuades a la ment

cau una caixa de mistos al terra i els pacients criden: 26! tot seguit 13 i 13! però no fan multiplicacions i són incapaços d'entendre les divisions, però el concepte, més enllà del raonament, el veuen... són capaços de veure la 26-itat com un tot i no com un número i la Felicitat d'aquesta 26-itat com un estat que ara no crec que domini els teus dies, però que jo avui no puc deixar de desitjar-te...

de nit

i els kilòmetres esdevindran segons...

coses que veuen els altres

si vols parlem de mirades...

diàleg intern

trobo que abans em mesurava menys les actualitzacions, i m'agradaria tornar-hi... deixar de pensar en el com s'interpretarà i simplement utilitzar el bloc com jo el vull, una eina per expressar allò que sento, sense més voltes, sense pensar en la durada de l'impuls, o el sentiment que nosé si hi és i que es pot interpretar... ja costa prou ser conscient del què hi tinc a dintre, com per haver de filtrar el final o el procés... no? clar que sí!

tacada de sal

aquesta nit he confòs el cel amb un rínxol meu, i l'absència tàctil m'ha fet somriure...

foscor per llum

benvinguda tardor... l'etern floriment ha estat emocionant, però ja enyorava el recolliment al que conviden els dies de foscor creixent...

                                                                                             i les castanyes...

de màgia, aixecar-se i somiar

que soni la màgia! i aquesta veu que m'esgarrifa, com si sempre m'hagués acompanyat... ja no vull escoltar més lletra, ja no vull perdre'm entre records, ni pensar, ni seure, ni dubtar, ni esperar... que ara m'aixeco, m'acomiado de la letàrgia, li faig un dolç petó a la galta i li agraeixo la seva companyia, però que ja n'hi ha prou, que l'aigua m'espera i el tomàquet, els punts i els altres punts, el cel i tu... que em segueixes acompanyant amb aquesta veu que desperta, què ràpid que se me'n va el dit cap el time to think... però no, rectifico i em quedo amb the walker... tinc les ungles llargues i els cabells despentinats, tinc ganes de viure amb compassió i sense tristesa, em fan por coses però vaig saltant, potser acabo amb els genolls pelats, però ja em posaré una gasa perquè no em facin mal els llençols, llençols que espero que a partir d'avui siguin reflexius i va Morfeo, concedeix-me un somni que em faci saber...

reconèixer

hi ha coses que no entenc, però aleshores m'acosto i et faig un petó a les teves ungles malaltes pel nervi...

en memòria

ni Sol, ni Lluna... però sí formigues assassinades i alguna altra cosa més...

Ribes, Olot, Capmany, Granollers o Son Servera

əstónə (or., bal.); astónɛ (Sort, Tremp, Fraga, Balaguer, Ll., Falset); astóno (Esterri, Pobla de S.); astóna (Andorra); əstúnə (Fontpedrosa); əstɔ́nə (Ribes, Olot, Capmany, Granollers, Son Servera); əstɔ́no (Cadaqués).

present d'indicatiu

Jo estic

Tu estàs

Ell/a està

Nosaltres ens estem coneixent

Vosaltres esteu

Ells/es estan

Felicitat

que les sirenes també fan anys...

de la utilitat de la malaltia

"...els malalts i les seves malalties em suggereixen pensaments que altrament potser no tindria. Tant és així que, igual que Nietzsche, em sento obligat a preguntar-me: Pel que fa a la malaltia, no ens sentim gairebé temptats de plantejar-nos si podríem viure sense ella?, i a pensar que els interrogants que planteja són fonamentals per naturalesa."

Allò i jo

"Charcot i els seus deixebles, entre els quals hi havia Freud, Babinski i el mateix Tourette, van ser dels últims en la seva professió que tenien una visió conjunta de cos i ànima, allò i jo, neurologia i psiquiatria. Al tombant del segle es va produir una ruptura entre una neurologia sense ànima i una psicologia sense cos, i va desaparèixer qualsevol possibilitat de comprensió de la síndrome de Tourette. "

amb i sense

em perdo entre les imatges intentant buscar un ordre per a classificar els records, i em trobo amb un llac sense blau, una hora sense minuts i un bany sense roba...

sense respecte però amb punts suspensius...

no vol respecte, sent pànic cap el verb "estar", no es creu que a la terra hi hagi corrents energètiques, ni que existeixi el tràfic d'òrgans... amenaça amb suïcidar-se tres cops en una nit, ja ni recordo per què... proclama que la base de l'estadística és la màgia i jo penso que s'ha pres massa seriosament Harry Potter... té una facilitat extraordinària per atabalar-se i treure els temes de conversa que l'angoixen d'una manera molt indirecta, tant, tant, que no sortirien mai si no els fessis sortir tu... s'emociona amb les veus masculines i toca vés a saber quin instrument amb les mans a l'aire quan la nit apunta les 4 de la matinada. No li agrada Maria Coma... s'adorm quan no té son i exigeix proximitat, i a mi, nosé perquè em costa negar-m'hi... ah ja! deu ser perquè m'he tornat rossa...

i això ho escric perquè vull, perquè no et respecto, ni t'estimo...

llum rere els punts

em lliuro a les paraules i un detall em sorprèn, de sobte un raig de llum s'esmuny entre el sostre de fusta per acabar il·luminant la continuació del suspens que han creat els 3 punts...

m'aturo i jugo amb el feix lluminós, faig ombres gegants amb el bolígraf, m'imagino dibuixant una paraula en el cel, que s'imprimeix automàticament en un negre difuminat sense tinta i mentre jugo amb la mida de les lletres, segons l'alçada del pinzell en el que s'acaba de convertir el bolígraf, penso en la bellesa del temps que passa a poc a poc, en el sentiment tan poc enyorat d'haver de fer mil coses diàries per a poder respirar tranquil·lament als vespres i la ressonància interna de poder-se lliurar un matí, com a primera activitat del dia, a contestar una carta, a fer volar els pensaments i barrejar lletres, llum i punts suspensius... 

incògnita emocional

Et juro,

                                

                                     que encara ara,










no em puc creure que no poguem reconèixer-nos...

Em sap greu Agost,

però aquest any el Setembre no em dóna lloc a l'enyorança... concert de tardor, consumisme maquillat de tendresa, converses esperades disfressades de casualitat i mans còmplices que es troben sense saber respondre el "i ara què?" arranquen un mes sencer en tan sols 3 dies...

Dixit,

digues-ho per mi...

avui

les meves cames estan seques, i cada dia et sento més lluny... avui hem parlat de l'Amor en cartes, missatges, youtube i facebook i jo no puc entendre l'evolució, he trobat a faltar i he estimat, avui s'ha acabat l'Agost i el temps ha estat una mica cruel al fer-nos-ho entendre d'aquesta manera, no hem jugat a vòlei, ni hem anat a les boies. En sortir de l'aigua la pell s'engallinava i al vespre el jersei no era suficient. He comprat dues postals tot i que em falten els segells i la meva àvia m'ha dit que sóc una "xivata", tot i que li poso gel a l'aigua... la lluna somriu en el més alt del cel i jo començo a entendre que no pot seguir cap altre cicle que aquest, que acabar lluïnt la seva plenitud en el bell mig de la nit, l'exculpa de totes les altres anades i vingudes... que no hi ha millor bressol per aquesta nit al límit entre l'agost i el setembre, que el somriure del mar i la olor de lluna...

i ara me'n vaig a dormir, que demà ho tindré més difícil... 

Agost...

amb ganes de veure la tan perseguida lluna en la seva plenitud, i que surti el sol que la segueix i amb ell poder tornar a cantar allò que diu... que arribi l'agost, vital i enganxós, per treure'ns les presses i recuperar la tendresa del món...

She

Llunera

una ombra esboça paraules amb fingida seguretat sota un cel il·luminat per un taronja lunar, va sí, que la realitat és la que volem que sigui... fluïm entre bany clorat i pinassa peculiar, tot és un joc i alhora et miro i sento maduresa, un sentiment que he sentit crèixer, canviar... m'espanta? clar que sí... ja ho saps, que sóc i aparento, i el pitjor és que m'ho crec... i les hores passen... i què farà la lluna ara mateix? aixeco el cap i no la veig, però no em fa res, la sento dintre meu, amb una intensitat imperdonable...

anda, anda, anda...

"Si estás comiendo, come, y si estás vistiéndote, vístete, y si estás andando por la calle, anda, anda, anda..., pero no pienses en otra cosa, haz únicamente lo que estás haciendo, no huyas de lo que estás haciendo, no huyas de los hechos, no los llenes de tantos significados, símbolos, sermones y advertencias. Vívelos sin alegorías, vívelos con mente receptiva de instante en instante." 

Tots els colors...

 

Com si sabés que sóc jo,
el mar em vol, sempre em vol.

instintivament...

aquesta nit t'he acariciat en el volant del cotxe...

de ment

m'al·lucina la ment... i no parlo de cervell, tot i no saber ben bé on rau la diferència... últimament em costa molt debatre, sóc de reacció lenta i paraules poc elaborades que sorgeixen independentment a la meva voluntat... no m'entenc molts cops, no entenc quin poder té la nit per fer-nos tan diferents al dia... i estic descobrint, per primer cop, que la lluna pot pondre's a les 19.00, però que el seu ball horari és molt més anàrquic que el solar, molt més discret ell, de minut en minut... la lluna, en canvi... hi ha qui l'anomena "puta merda d'escletxa al cel", astre sense vida i qui ni tan sols la busca, però jo... jo arribo a qüestionar-me si l'efecte mental nocturn és igual si hi ha lluna com si no, de què depèn? de la foscor? cansament? recolliment? com pot una persona confondre la seva dona amb un barret? deixar de tenir continuïtat de pensament fins que es troba en un estat elevat de consciència, connectat espiritualment o concentrat en una demanda interior? com podem sentir el nostre cos amb la vista? per què emmalalteix la ment?

Penetrant

la intensitat de la foscor encara ara em sorprèn vertiginosa...

La lladre de llibres

"Sovint desitjo que tot això s'acabi, Liesel, però llavors véns tu i fas alguna cosa com ara baixar al soterrani amb un ninot de neu a les mans."

d'agricultura i paraules

no sé fins a quin punt pot seguir funcionant la mateixa fórmula, sento un impuls dintre meu que m'empeny a escriure, a obrir, a crear de nou, a compartir... fins quan? amb quin objectiu? n'hi cal?  què em mou? qui sap... potser no cal contestar totes les preguntes, simplement assegurar-se d'anar-ne conreant... potser tot és més senzill, tan senzill com deixar-se endur i tan sols allargar la mà per fer arribar l'aigua al que sigui que vulgui créixer...