Cançó pel dia d'avui

Octubre comença amb aniversari i comiats radiofònics... i continua amb fred, grip, tardor, viatges, castanyes, medicina i ulls allargats.

Cuina, botànica i matemàtiques

Hola amor, vengo a plantar en tu mesilla un jardín y a construir un paraíso en el salón.
Hola amor, a prepararte una sopa de besos, mientras del baño hago una playa del sur...



... donde hablarnos bajito y contarnos los ojos y los dedos de los pies.

Perquè

espiral mental 

en el que a vegades les cues es troben


                                                                      i esdevé la roda,







          convertint la caiguda en superfície útil per avançar...

matemàtica oculta

"El plaer que ens proporciona la música deriva del fet de comptar, però de comptar inconscientment. La música no és altra cosa que aritmètica inconscient."

Dates tatuades a la ment

cau una caixa de mistos al terra i els pacients criden: 26! tot seguit 13 i 13! però no fan multiplicacions i són incapaços d'entendre les divisions, però el concepte, més enllà del raonament, el veuen... són capaços de veure la 26-itat com un tot i no com un número i la Felicitat d'aquesta 26-itat com un estat que ara no crec que domini els teus dies, però que jo avui no puc deixar de desitjar-te...

de nit

i els kilòmetres esdevindran segons...

coses que veuen els altres

si vols parlem de mirades...

diàleg intern

trobo que abans em mesurava menys les actualitzacions, i m'agradaria tornar-hi... deixar de pensar en el com s'interpretarà i simplement utilitzar el bloc com jo el vull, una eina per expressar allò que sento, sense més voltes, sense pensar en la durada de l'impuls, o el sentiment que nosé si hi és i que es pot interpretar... ja costa prou ser conscient del què hi tinc a dintre, com per haver de filtrar el final o el procés... no? clar que sí!

tacada de sal

aquesta nit he confòs el cel amb un rínxol meu, i l'absència tàctil m'ha fet somriure...

foscor per llum

benvinguda tardor... l'etern floriment ha estat emocionant, però ja enyorava el recolliment al que conviden els dies de foscor creixent...

                                                                                             i les castanyes...

de màgia, aixecar-se i somiar

que soni la màgia! i aquesta veu que m'esgarrifa, com si sempre m'hagués acompanyat... ja no vull escoltar més lletra, ja no vull perdre'm entre records, ni pensar, ni seure, ni dubtar, ni esperar... que ara m'aixeco, m'acomiado de la letàrgia, li faig un dolç petó a la galta i li agraeixo la seva companyia, però que ja n'hi ha prou, que l'aigua m'espera i el tomàquet, els punts i els altres punts, el cel i tu... que em segueixes acompanyant amb aquesta veu que desperta, què ràpid que se me'n va el dit cap el time to think... però no, rectifico i em quedo amb the walker... tinc les ungles llargues i els cabells despentinats, tinc ganes de viure amb compassió i sense tristesa, em fan por coses però vaig saltant, potser acabo amb els genolls pelats, però ja em posaré una gasa perquè no em facin mal els llençols, llençols que espero que a partir d'avui siguin reflexius i va Morfeo, concedeix-me un somni que em faci saber...

reconèixer

hi ha coses que no entenc, però aleshores m'acosto i et faig un petó a les teves ungles malaltes pel nervi...

en memòria

ni Sol, ni Lluna... però sí formigues assassinades i alguna altra cosa més...

Ribes, Olot, Capmany, Granollers o Son Servera

əstónə (or., bal.); astónɛ (Sort, Tremp, Fraga, Balaguer, Ll., Falset); astóno (Esterri, Pobla de S.); astóna (Andorra); əstúnə (Fontpedrosa); əstɔ́nə (Ribes, Olot, Capmany, Granollers, Son Servera); əstɔ́no (Cadaqués).

present d'indicatiu

Jo estic

Tu estàs

Ell/a està

Nosaltres ens estem coneixent

Vosaltres esteu

Ells/es estan

Felicitat

que les sirenes també fan anys...

de la utilitat de la malaltia

"...els malalts i les seves malalties em suggereixen pensaments que altrament potser no tindria. Tant és així que, igual que Nietzsche, em sento obligat a preguntar-me: Pel que fa a la malaltia, no ens sentim gairebé temptats de plantejar-nos si podríem viure sense ella?, i a pensar que els interrogants que planteja són fonamentals per naturalesa."

Allò i jo

"Charcot i els seus deixebles, entre els quals hi havia Freud, Babinski i el mateix Tourette, van ser dels últims en la seva professió que tenien una visió conjunta de cos i ànima, allò i jo, neurologia i psiquiatria. Al tombant del segle es va produir una ruptura entre una neurologia sense ànima i una psicologia sense cos, i va desaparèixer qualsevol possibilitat de comprensió de la síndrome de Tourette. "

amb i sense

em perdo entre les imatges intentant buscar un ordre per a classificar els records, i em trobo amb un llac sense blau, una hora sense minuts i un bany sense roba...

sense respecte però amb punts suspensius...

no vol respecte, sent pànic cap el verb "estar", no es creu que a la terra hi hagi corrents energètiques, ni que existeixi el tràfic d'òrgans... amenaça amb suïcidar-se tres cops en una nit, ja ni recordo per què... proclama que la base de l'estadística és la màgia i jo penso que s'ha pres massa seriosament Harry Potter... té una facilitat extraordinària per atabalar-se i treure els temes de conversa que l'angoixen d'una manera molt indirecta, tant, tant, que no sortirien mai si no els fessis sortir tu... s'emociona amb les veus masculines i toca vés a saber quin instrument amb les mans a l'aire quan la nit apunta les 4 de la matinada. No li agrada Maria Coma... s'adorm quan no té son i exigeix proximitat, i a mi, nosé perquè em costa negar-m'hi... ah ja! deu ser perquè m'he tornat rossa...

i això ho escric perquè vull, perquè no et respecto, ni t'estimo...

llum rere els punts

em lliuro a les paraules i un detall em sorprèn, de sobte un raig de llum s'esmuny entre el sostre de fusta per acabar il·luminant la continuació del suspens que han creat els 3 punts...

m'aturo i jugo amb el feix lluminós, faig ombres gegants amb el bolígraf, m'imagino dibuixant una paraula en el cel, que s'imprimeix automàticament en un negre difuminat sense tinta i mentre jugo amb la mida de les lletres, segons l'alçada del pinzell en el que s'acaba de convertir el bolígraf, penso en la bellesa del temps que passa a poc a poc, en el sentiment tan poc enyorat d'haver de fer mil coses diàries per a poder respirar tranquil·lament als vespres i la ressonància interna de poder-se lliurar un matí, com a primera activitat del dia, a contestar una carta, a fer volar els pensaments i barrejar lletres, llum i punts suspensius... 

incògnita emocional

Et juro,

                                

                                     que encara ara,










no em puc creure que no poguem reconèixer-nos...

Em sap greu Agost,

però aquest any el Setembre no em dóna lloc a l'enyorança... concert de tardor, consumisme maquillat de tendresa, converses esperades disfressades de casualitat i mans còmplices que es troben sense saber respondre el "i ara què?" arranquen un mes sencer en tan sols 3 dies...

Dixit,

digues-ho per mi...

avui

les meves cames estan seques, i cada dia et sento més lluny... avui hem parlat de l'Amor en cartes, missatges, youtube i facebook i jo no puc entendre l'evolució, he trobat a faltar i he estimat, avui s'ha acabat l'Agost i el temps ha estat una mica cruel al fer-nos-ho entendre d'aquesta manera, no hem jugat a vòlei, ni hem anat a les boies. En sortir de l'aigua la pell s'engallinava i al vespre el jersei no era suficient. He comprat dues postals tot i que em falten els segells i la meva àvia m'ha dit que sóc una "xivata", tot i que li poso gel a l'aigua... la lluna somriu en el més alt del cel i jo començo a entendre que no pot seguir cap altre cicle que aquest, que acabar lluïnt la seva plenitud en el bell mig de la nit, l'exculpa de totes les altres anades i vingudes... que no hi ha millor bressol per aquesta nit al límit entre l'agost i el setembre, que el somriure del mar i la olor de lluna...

i ara me'n vaig a dormir, que demà ho tindré més difícil...