dimecres, 25 de desembre de 2013

descalça

et despulles la tardor i passeges feta branca pel passadís, com si la nit i el silenci haguessin portat el món sencer sota les teves passes.

dissabte, 14 de desembre de 2013

In crescendo

Se t'enganxa al cap, balla dins teu donant cops contra la paret esperant que el moviment arribi a braços, cos i cames i tu et sents inquieta, amb la ment inquieta però el cos aturat. Cadira, colzes i llibres. Però arriba la nit i el fred que et surt de la boca, i la melodia que es segueix repetint. I l'espera, la dolça espera que posa fi a l'enyorança. El ritme creix, el ritme et creix i comences a ballar sense que t'importin cotxes o gent, cantes també i mires la lluna, espectadora incondicional, i no saps com però ja ocupes tota Plaça Espanya i et segueixes creixent, rebutges el pedaç de paper i el llapis tot i la inèrcia i segueixes donant voltes mentre t'enlaires. Ella arriba, et caça el peu i et torna al terra, però no et treu el ritme que creix, ni el somriure que neix, ella no treu, ella mai treu. 

dimarts, 10 de desembre de 2013

Cendra i prou

Vaig veure morir l'amor a la teva boca i em vaig acostar tant com vaig poder per a sentir-li l'últim alè. Amb la orella enganxada a les teves paraules, vaig sentir com es precipitava la cendra dels teus llavis. No ha estat fins ara però, que he entès que tot i els mil·lennis de pacient espera, mai cap Fènix ressorgirà de l'homicidi que vas cometre.

dimarts, 3 de desembre de 2013

Contra la gravetat

T'has resistit tant de temps a la gravetat que aquesta nit finalment has cedit a la seva força i has caigut sobre el meu cos. Llàstima que només fos la teva fotografia.

diumenge, 1 de desembre de 2013

Sóc

Tan sols un calendari ha arribat a Desembre, n'hi ha 5 que em miren pels passadissos i m'assenyalen Novembre, Agost, Març, Gener i fins i tot anys ja passats. També hi ha rellotges que parlen d'hores consumides i els meus ulls que han après a viure sense brúixola. Tan sols n'hi ha un que canta Desembre, i no puc evitar abocar-hi un sentit. M'agrada el record del que ja no és, però potser m'agrada més l'inestabilitat del no saber on ets, per convèncer-me que més enllà dels dies, del passat, del temps i les estacions, un és i prou. 

dissabte, 30 de novembre de 2013

dimecres, 27 de novembre de 2013

distants, quietes, immenses

Tú no las puedes ver,
pero tienes el sueño
cercado todo él
por interrogaciones
mías.

La voz a ti debida, Salinas

Calcani

veig les fibres partides del tendó que subjectava la meva força i em veig a mi veient-les. és cert, la doble visió no em dóna força, però em dóna veritat i saps què? prefereixo la sinceritat a la força. i que de la transparència neixi la valentia. 

diumenge, 17 de novembre de 2013

Quan tu cantes

quan tu cantes les paraules desapareixen...

Bategar-te

En la rigidesa que interpretes en donar-te la volta has perdut alguna paraula, se t'han caigut de les butxaques que sempre portes plenes per si... Jo les he recollit mentre les teves passes s'acomiadaven, però un cop han arribat a les mans, han esdevingut llàgrimes i s'han fet silenci. S'han esmunyit entre la barrera dèrmica fins arribar a confondre's amb la sang i ara tinc llàgrimes teves recorrent-me les venes. Em giro per bategar-te amb la teva essència però el teu rostre ja és record. És igual, saps què? Ja n'he après i et sé bategar també en la distància. 

divendres, 15 de novembre de 2013

Font i llar

Després d'irradiar cada racó, d'escalfar cada cèl·lula i de transmutar cada emoció torna exhaust a tu, i què còmode que descansa el somriure sobre els teus llavis...

diumenge, 10 de novembre de 2013

Sempre et trobarà

Un dia les nostres passes van acariciar aquest paisatge, tot i que potser ja no te'n recordes. Era una dia en que ens fèiem petons i vam decidir tot i tot, anar juntes a Guatemala. Aquell dia ens vam fer mal i se'ns va passar pel cap que potser mai més tornaríem a parlar-nos, ja teníem l'arma a la mà quan de sobte van aparèixer alvocats, mangos i jocotes. Els jocotes al principi eren àcids, que una fruita es mengi amb sal és estrany, però cap a la tarda ja ens n'havíem acostumat, jo n'agafava a cada arbre que trobava i tu sempre que podies et demanaves el coco amb xile i pepitoria. Ja era quan estàvem tornant a casa que vam pensar que topàvem amb un mur de pedres, però ens quedava l'arma a la mà, aquella que no vam utilitzar per ferir-nos, i l'obstacle va esdevenir pols, l'obstacle va esdevenir esglaó. Encara no han tocat les últimes campanades d'aquell dia i jo encara respiro que podria tornar a començar avui. Que podríem tornar a enfonsar els nostres peus en muntanyes de fang, anar a les 5 del mati a fer formatge, negociar des del llit qui fa l'esmorzar i tantes altres coses que segurament ja no te'n recordes. 

Buida't per tornar-te a omplir, que aquest dia no s'acaba, que les últimes campanades no arriben i que la felicitat sempre et troba, en aquest punt just en el que el somriure oblida els records. 

dimarts, 5 de novembre de 2013

Traïció

Cada vespre en caure l'última peça de roba al terra la meva pell em traeix i dibuixa el teu nom, quedant les lletres entre el color més pàl·lid, desafiant a la gravetat suspeses en malucs, espatlles i coll. 

dissabte, 2 de novembre de 2013

Com ningú

T'imagines que agafem el cotxe quan s'acabi l'abisme que ens espera? T'imagines que em dius tinc una idea, tu deixa't fer, i em fiques dintre del cotxe. No sé quants cops t'ho hauré dit però m'encanta que em condueixis, tot i que potser et canses després de tots els kilòmetres i m'ofereixo perquè sé que tu hi confies. Confies com ningú confia. I se'm calarà el cotxe cada cop que l'engegui, especialment si hi ha algú mirant, però tu riuràs sense poder evitar-ho, riuràs sense voler evitar-ho. Quina força que té el teu riure. Jugarem una nit de Febrer, entre ombres i sal abans de que la son ens venci, i arraulides, quatre cames llargues buscaran l'espai que el cotxe els permeti pel descans just abans de que surti el sol. Passaran les 6, les 7, les 8, les 9 i finalment a les 10, tot i veure el cel clar, deduirem que aquell matí el sol no sortirà. No, matisarem, no sortirà allà on l'hem anat a buscar. I agafarem el cotxe, engrescades, amb mandonguilles i castanyes per dinar i l'anirem a buscar. I el trobarem, farem immenses bombolles de sabó i veurem la Riera, o el Cor de la Ciutat. Finalment tornarem i tot haurà passat fins que anys després, sense l'excusa de cap motiu, jo ho recordaré i et trucaré per explicar-t'ho. Res haurà canviat i potser abans de penjar, amb el fil de veu que queda al final de les converses em diràs tinc una idea, tu deixa't fer. T'imagines que agafem el cotxe quan s'acabi l'abisme que ens espera?

dimarts, 29 d’octubre de 2013

A les alçades


Avui pensava en les teves reflexions dalt del turó que mira Barcelona mentre esmorzàvem fruita i cereals. Saps? m'han vingut ganes d'allargar-te la mà i seure amb tu a les escales d'una plaça d'aquesta ciutat encisadora per a continuar el fil de les teves paraules. Que des de les alçades no es veu l'objecte però se'l sent en essència, deies, com un aleteig constant, com el bategar dels carrers, com les onades que van a regar els blocs de ciment. I jo et diria que és tan fàcil creure en l'existència del que se sent sense veure's, com deixar-hi de creure. Que un dia t'aixeques i et creus que no tens cor, o que el tens necrosat, o congelat. Però et diria que t'equivoques, (i et buscaria els ulls) que el teu somriure és el so inconfusible de l'aleteig constant de l'objecte amagat, que el teu somriure et delata, que el teu somriure et despulla el cor, càlid, immens i sincer. Ara falta que t'asseguis a les alçades i gaudeixis de l'espectacle. 

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Llampec

Te conocí en la tormenta.
Te conocí, repentina,
en ese desgarramiento brutal
de tiniebla y luz,
donde se revela el fondo
que escapa al día y la noche.

La voz a ti debida, Salinas

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Llavis d'adéu

costa entendre aquesta fulla afilada que apareix de no saps on i esgrimeix els budells. fereixen les paraules que ragen de la ferida i enyores els temps en que la cicatrització començava només abandonar el contacte. incomprensibles són les llàgrimes davant la mort i la lleugeresa dels llavis que pronuncien adéu. com es pot matar sense morir? com es pot viure sent assassí?

divendres, 18 d’octubre de 2013

diumenge, 13 d’octubre de 2013

com anar en bicicleta


em plau somriure al pensar-te, com si després de tots els hiverns no ens haguéssim desaprès les mirades...

divendres, 11 d’octubre de 2013

9'8

I potser et mors de curiositat per saber quina és la pregunta, o potser ja saps quina és. Potser si te la reformulo et semblarà estúpida i et posaràs a riure. Potser et surt un riure intens o potser surti avergonyit per no donar-me resposta el primer cop que l'interrogant va arribar a tu. Jo t'imagino una mica inventada amb els braços alçats i dansant sota la pluja. Sense mòbils, ni cartera... ni llibres com a paraigües, que pobres, la imatge és romàntica, però. Trobo que haurien de fer llibres per dies de pluja. Seria bonic, oi? Llegir en veu alta, amb la força amb la que cau cada gota d'aigua. Tinc ganes de llegir sota la pluja amb la força de la gravetat, aquella que multipliques per 9'8. Era 9'8, oi? T'imagines llegint amb la força multiplicada per 9'8?

dijous, 10 d’octubre de 2013

Tret de sortida


Que el dia passi, que es faci plural, infinit, que em faci l'amor dintre i fora de l'aigua, que amagui flora i fauna, que sigui passadís d'humans que caminen mar endins, que llueixi la lluna a l'horitzó i me la porti a cada onada, que s'encenguin els colors de la tardor i hi cremi el fred incipient de l'hivern que despulla les paraules, que caigui, que aparegui, que esdevingui, que sigui, que no s'aturi, que la meva quietud no confongui. 

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Bany literari


hi ha un home que llegeix dret a la platja. llegeix d'esquenes al mar, com si la bellesa del blau que s'apaga pogués ofegar-lo lluny de les grogues pàgines que el sostenen. de tant en tant es gira i dissimuladament s'omple els ulls d'aigua per a seguir llegint. és un moviment lleuger, ràpid. resta aparentment immòbil durant  una eternitat feta minuts, tan sols les mans són capaces de vèncer la rigidesa de qui es resisteix, però se li escapa la invisibilitat del bategar del cor. a kilòmetres de distància se'l sent bategar al ritme de les onades, sístole, diàstole, sístole, diàstole, i la sorra que s'empassa el mar, i les paraules que es cruspeixen la sang de les artèries. és la lluita de qui no vol i pot, de qui vol i no deu, de qui jeu a la vora de l'abisme amb els ulls tancats i els braços estesos i davant els ulls un llibre que no s'atura, unes pàgines que no deixen d'avançar, unes onades que no abandonen, que no deixen de temptar.

dimecres, 2 d’octubre de 2013

dilluns, 30 de setembre de 2013

Dir prou

Una mà t'abraça i tu no saps com t'has pogut fer tan petita per a cabre-hi dins. La força del gest et pren l'emoció continguda a l'estómac i l'empeny cap a fora, la retens a la gola i a canvi et disfresses de somriure. L'has perfeccionat molt tu el teu somriure, però les paraules et despullen quan la mà parla. "Digues prou" et diu, i t'ho reitera amb l'estranya tendresa d'un imperatiu. Cauen les disfresses i et respires la pell, restes tu, tan sols tu i les teves ganes de dir prou. Sense saber ben bé a què...

diumenge, 29 de setembre de 2013

Transversal

No importa que no existeixis, el que importa és que has existit

dimarts, 10 de setembre de 2013

Una sola i ben gran

Començo a creure en una intel·ligència instintiva, que com més lluny estàs d'on vols et punxa les emocions i et desinfla l'ànim. Avui m'hagués agradat seure al teu costat i potser ser una mica més coherent. Que les paraules s'encallessin i finalment sortissin, com quan et costa pujar al meu llit però sempre ho aconsegueixes. Ho aconseguies. Tenia ganes de revisar àlbums, de viure'ns tants anys enrere que ni ens reconegués. De veure't galtuda, de veure'm calba.




I aquí estic, lluitant contra els últims minuts del teu dia. Se m'omple la boca de felicitat. Que no cal que t'ho digui, oi? Que te la desitjo tota, una sola i ben gran, sense plurals, sense incoherències.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Furtiva

La lluna se'ns ha empassat. Era de nit i ningú ho ha vist. Totes les nostres paraules, mirades, somriures i complicitat. Li ha semblat una mica dens i ho ha acompanyat d'una copa de les onades dels nostres cabells. Només ens ha deixat a la Terra la carcassa buida dels nostres cossos que ara ja no saben com trobar-se. Han quedat buits del que un dia van ser. Potser si anem a la lluna podríem convèncer-la de que se'ns cruspís els cossos i a dintre, dintre del ball de la seva lluïssor, potser podríem tornar a trobar-nos i un cop juntes, per exemple, jugar a fer ombres xineses projectades als planetes. Jo només sé fer ocells, conills i gossos però si vols, puc aprendre'n moltes altres mentre et decideixes. 

dissabte, 7 de setembre de 2013

Famèlica

És fàcil omplir-se el ventre de dolor i que amb cada mossegada una fiblada et recorri el cos omplint la urgència cel·lular. Com una droga. La sacietat arriba ràpid, però la tolerància també i aleshores salten les alarmes i busques menjar com un animal voraç a la sabana, el paisatge es redueix, desapareixen arbres, cels i colors. Tens fam i necessites dolor. Desapareixen arbres, cels i colors. 

dimarts, 3 de setembre de 2013

Tacada

a vegades les paraules s'endrecen soles, surten sense esforç agrupades en formes harmòniques i giren al voltant del centre conformat per la intenció comunicativa. però no sempre és així. no entenc com es formen els pensaments i per què no poden plasmar-se enfora de la mateixa manera que els perceps endins. no entenc que la comunicació es perdi per l'emoció. que se't remoguin les vísceres i se't vesi maldestre el got que contenia les paraules. ara ja tens una taca a les estovalles i comença un nou joc, procurar-ne la seva desaparició. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

diumenge, 1 de setembre de 2013

De diumenges

Y en aquel momento, yo la miraba como si fuera mía, y no dudaba de mi poder. Tener esa certeza es una auténtica maravilla, ya se sabe... 

La dulce, Fiódor Dostoievsky

divendres, 30 d’agost de 2013

(Des) esperar

Has entrat per la finestra, m'has aturat el trajecte, t'has aparegut en acabar les escales i m'has esperat a l'hora del descans. Has trobat tants moments. Has procurat per mi i has pensat en plural. M'has mirat als ulls i has parlat, les onades ens han acompanyat i la teva mà m'ha tocat. M'has traspassat i no ha passat res. M'has traspassat i ha passat tot. Ha passat res esperant que passés tot. 

dilluns, 26 d’agost de 2013

Potser

i potser t'asseus en un banc camí de casa i te n'adones que les passes que t'han portat fins al repòs n'alternaven una endavant, una enrere. Resulta difícil avançar en una balança tan ajustada. El fosc mirall de la nit batega davant els teus ulls, es mou al ritme d'una lluna que empeny les onades fins a reposar sobre la sorra. La pluja mulla el mar, a tu no et sap tocar, ets impermeable. Sents l'aigua acariciar-te la pell però no la deixes nodrir les teves cèl·lules, rellisca segura sobre la superfície fins arribar al terra, com la neu fosa dels cims, com la llàgrima que no pots engendrar. 

i potser t'aixeques, potser ja dorms, potser mai t'has assegut, potser mai has plorat, potser mai ha plogut.

dimecres, 21 d’agost de 2013

Llàgrimes seques

Aquesta nit el mar s'ha cruspit les meves llàgrimes. S'ha aixecat ferotge i ha remuntat amb el record del riu que un dia va ser entre pins i roca fins arribar a la meva finestra. Ha inundat l'habitació, l'ha fet tota seva i a mi amb ella. Les flors s'han fet blaves, la paret blava, els llençols blaus. M'ha banyat els ulls per esborrar les llàgrimes, se les ha endut muntanya avall i abans que el dia despertés tan sols quedava un fi rastre salat a les meves galtes testimoni de la mort en l'intent de trobar el gust al final de la caiguda. 

dilluns, 19 d’agost de 2013

Tots els blaus

sota el mar no hi ha ningú. els meus ulls poden obrir-se com fa temps que no s'obren sota les onades, retraten el moviment de les mans i dels músculs que ara, conscientment, es mouen per voluntat pròpia. quina sorpresa sentir el cos responent al cervell, també feia temps que no ho aconseguia. ara els peus junts, ara els braços junts, agafa aire i avança. així de fàcil. i avança. sota el mar no hi ha ningú però hi ha de tot. de lluny se senten les notes conegudes d'un piano, de més a prop els peixos que no sé distingir m'acaricien els moviments. de sobte l'aigua és càlida i només a una braçada torna a ser freda. el sol travessa tots els blaus i il·lumina les profunditats, que un cop conquerides per la seva llum, ja no ho són tant. sota el mar no hi ha ningú però hi sóc jo. 

dimarts, 13 d’agost de 2013

enmig de les onades

Navego nits
seguint rutes d'estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d'aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d'aquest silenci on llisquen les onades
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.

Carles Duarte

dijous, 8 d’agost de 2013

Aigua, foc i aire

Veure l'escuma
per entre els mots que deies
gravats en l'aire.

En el cor de la pedra
ser l'aigua, el foc i l'aire.

*

Arreu on miro
travessa la mirada
paraules teves.

Tal com cada paraula
pels teus ulls m'és dictada,

*

Mirada plena:
per entre els mots que el diuen
veure l'objecte.

I veure en cada objecte
tota paraula dita.


Víctor Sunyol

dimecres, 7 d’agost de 2013

diumenge, 4 d’agost de 2013

Somriure d'un (des)conegut

Nena, tu ets conscient del teu somriure? M'has sorprès a kilòmetres del món, endinsada en una absurda metàfora meteorològica i tu PAM, somriure. Però no somriure, sinó llum i mà. Tot en un gest, totes les metàfores dissoltes, pura evidència entre els teus llavis i els teus ulls. Transparència irradiant per sobre els núvols que em banyaven segons abans. Les cançons que intentava retenir obsessivament s'han evaporat amb la teva escalfor. Incendi i ball. Tot dintre dels teus llavis, que si em permets, evocaré per trobar-me quan em perdi. 

dijous, 25 de juliol de 2013

el gust


jo no sabia que els idiomes tinguessin gust, però de sobte sóc al llit i apareix entre la llengua i el cervell el record d'unes consonants poc utilitzades. com un petó molt llarg. com la regalèssia a mitja tarda. com un vaixell que no s'atura. ets al llit i t'has endut el moviment al cos. el gust del moviment.

dimarts, 23 de juliol de 2013

recuperar-la

i si em permets, Agost, avançaré una setmana el crit que sempre sona puntualment a la cua de Juliol i als esbossos de Setembre...

dijous, 18 de juliol de 2013

Pupil·la

Ni la tempesta més ensordidora que desperta la nit i roba els somnis pot eclipsar-te del centre dels meus ulls, lluna...

males notícies

ja tenim els resultats: has envellit quatre segles en poc temps. el cor no s'ho esperava i se t'ha pansit. ho sento.

dilluns, 15 de juliol de 2013

Escampa l'amor


Que l'amor s'escampi i rebenti el cel, que li creixin arrels i li floreixin colors. 

divendres, 12 de juliol de 2013

Demà

La nit es fon sota l'incendi de dues cançons. I jo que em sento tant la flama que s'enfila amb anhel de cremar com la cera que reposa freda a les arrels. Rígida i voluble. Blanca i Vermella. Avui i ... demà?

dilluns, 8 de juliol de 2013

Malabarismes

Sempre m'havia cregut maldestre pels jocs malabars, però començo a dubtar-ho. Ja són 5 els llibres estesos sobre la taula i que combino sense deixar-los caure. Abans d'anar a dormir imagino que posant un llibre en blanc sota el coixí, es podessin imprimir els somnis. Hi ha encara tantes coses a inventar... després n'agafo un d'imprès i obert per la plana que trien sense llegir les puntes dels meus dits el col·loco sota el coixí. Endavant paraules, inspireu el viatge! 

diumenge, 7 de juliol de 2013

De diumenges

 en els que et lleves pensant que has de recuperar hores d'estudi i acabes amb el propòsit de seguir creant cada setmana...


dissabte, 6 de juliol de 2013

divendres, 5 de juliol de 2013

Gràcies

per les delicades cançons que arriben just quan volies que arribessin...

dijous, 4 de juliol de 2013

Sense parades

No sabia que en tan poc temps es pogués arribar tan lluny. Aquest tren no para enlloc, només avança, avança i avança, en silenci. 

dimarts, 2 de juliol de 2013

Llumí

Sóc la paraula encesa prop teu
que et reté i et deslliga.

Joan Vinyoli

dilluns, 1 de juliol de 2013

diumenge, 30 de juny de 2013

De camí


Montes en primavera;
por mi nombre me llaman,
no sé de donde.

Sueño de la libélula, Natsume Soseki











em prenc la llicència d'utilitzar la fotografia, que em sembla preciosa i aprofito per felicitar a les mans que la van disparar...

dissabte, 29 de juny de 2013

Geroarte

Tarragona es fragmenta per poder abraçar amb plenitud el gran somriure que aviat partirà. Demà ja es diran adéu, però aquesta nit els pertany... colors, trens, mar, runes, campanes i ferro estan de festa, el comiat serà feliç i l'arreveure omnipresent. 

divendres, 28 de juny de 2013

dilluns, 24 de juny de 2013

Absències



avui la lluna m'ha fet un regal, la seva absència. 


Tots els silencis

El sol m'ancora en aquesta terrassa que és niu i terra fèrtil, llit que habitaré fins a l'hora de partir... mesos enrere nuesa i vergonya eren l'aigua que aquest mateix sol escalfava en aquesta mateixa terrassa. 

Ara el sol juga amb el vent esmunyint-se entre els meus cabells i jo gaudeixo del subtil ball que neix de la ferma unió entre exterior i interior en aquesta terrassa en la que anys enrere habitaven les cames més llargues del món. S'estiraven entre les rajoles desproveïdes de cos, dintre d'uns llarguíssims texans que ara només es vesteixen de silenci, un silenci que va arribar amb la naturalitat amb la que transcorren els segons i amb la incoherència del minut que esdevé de les 23:59: canvia el dia i si vols parlem d'ahir, però ja mai més serem avui. 

Com arriben tots els silencis, poderosos i imponents, amb naturalitat i incoherència, com els segons que abracen, com els minuts que allunyen. 

Llum

Dintre la plenitud del no-res t'espero, lluna, a que foradis el cel i penetris per les escletxes que et reservo a la meva finestra salada...

dimecres, 19 de juny de 2013

Transició

moren les roselles asfixiades per la incandescència d'una lluna que no para de créixer.

dimarts, 18 de juny de 2013

dilluns, 17 de juny de 2013

Carta vuitena

Potser tot allò que ens sembla terrible no és altra cosa, en el fons del fons, que un desemparament que ens demana auxili. 

Per això cal que no s'espanti, estimat senyor Kappus, si davant de vostè es dreça una tristesa tan gran com mai no l'ha sentida, si un neguit, com llum o ombra de núvols, passa per les seves mans o pel damunt de totes les seves activitats. Ha de pensar que hi ha alguna cosa en vostè que esdevé, que la vida no l'ha oblidat pas, que és en bones mans i que aquestes mans no el deixaran. Per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment, o malenconia si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? Per què vol obsessionar-se amb la pregunta per llur origen i sentit? Vostè sap prou bé que es troba en un estat de transició i que res no desitjava tant com transformar-se. Ara bé, si en la seva evolució pateix alguna molèstia, pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que li és estrany; cal, doncs, ajudar-lo a estar malalt, a fer que pateixi tota la malaltia, a fer que esclati. Així farà progressos i anirà endavant. Estimat senyor, en vostè ocorren ara tantes coses! Li cal ser molt pacient, com un malalt, i ben refinat, com un convalescent, perquè potser és tant l'un com l'altre. Encara més, vostè és també el metge que el vigila. I en totes les malalties hi ha molts dies en els quals el metge no pot fer altra cosa que esperar. I això és el que, sobretot, ha de fer com a metge que el guareix.

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke

diumenge, 16 de juny de 2013

Amant del pretèrit


amb la mateixa facilitat que la sorra desdibuixa l'arribada de l'aigua, l'amant del pretèrit esborra tot possible present amb les engrunes del passat. 

dissabte, 15 de juny de 2013

Llunàtica

M'agrada que la Primavera mori sota la lluna creixent, dóna certa esperança... i que en el seu llit de mort, s'apropi a besar el verd dels arbres tan a prop com sigui possible, per arribar al perigeu ni més ni menys que la nit més curta de l'any, que aleshores ja bressolarà les primerenques nits del nounat engendrat durant 9 mesos. I amb ell, tornarem a néixer. I que amb ell, tornem a néixer. 

més enllà

moviment que atura, endinsa i crida sense paraules.

dijous, 13 de juny de 2013

Vida

La vida em surt embolicada per una llàgrima que mor ofegada abans de ser més enllà que humitat. Se'm fa fàcil tenir-te aquí i 3 hores abraçant-te no és suficient per dir-te que t'enyoraré. Dolça enyorança d'haver-te trobat...

dimarts, 11 de juny de 2013

Innocència

Hem comès un error de base: pensar que la innocència parteix de la inconsciència, de la ignorància.

dijous, 6 de juny de 2013

Cançó de bressol

Vine, xiuxiueja'm a cau d'orella... que tu no crides com la ciutat, tu insinues amb les eternes corbes les paraules que acompanyen les passes en el seu camí... estimada, embolica'm amb el vent que neix del blau i porta'm a les alçades que treuen la respiració. 

dilluns, 3 de juny de 2013

Recepta

hi ha molts punts i tan sols una certesa: l'interrogant.

potser faig un pastís. 

diumenge, 2 de juny de 2013

dissabte, 1 de juny de 2013

Sense equilibri

se m'emboliquen les cames i les moc agitadament, no puc mantenir-me en peu sota l'amenaça d'unes aspes afilades amb fal·lera de retallar i que no descansen fins arribar a l'os, fins a mossegar la personalitat, fins a deixar només el nom, les paraules.

dilluns, 27 de maig de 2013

sobre l'aigua

Al carrer del mar un metge menja mongetes mentre mira el moll amb melangia, un nan es creu capità d'una boia, una núvia desfila amb un vestit de xarxes, un vell balla i badalla sobre una catifa d'escates, un poeta crida: PARLAR DEL MAR ÉS MOLT DIFÍCIL!


Carrer del mar, Joan Barrets - Mar Borrajo

i que torni a començar!


estiu, tardor, hivern, primavera...

dissabte, 25 de maig de 2013

Les que no eren Glauka




elles no lluitaven, entenien el que és gran com un reflex del més petit, es submergien i movien les seves cues, que el mar s'accelerés, creixés, xoqués, rebentés, que elles l'ajudarien amb el seu moviment constant. I quan tornés la calma, ja tornarien amb ella a pentinar-se els cabells a la superfície banyada per la lluna. 

però elles no coneixien l'amor, coneixien l'eternitat. 

dijous, 23 de maig de 2013

Inabastable

no em puc creure que encara quedi un mes de claror creixent, on li cap al dia tanta llum?

dimarts, 21 de maig de 2013

Empremtes

encara no ha arribat l'estiu i la meva pell ja lluita per ser lliure de tatuatges emocionals... 

diumenge, 19 de maig de 2013

Gotes blaves

només que el cel regui el record de tant en tant, ja em serveix per sentir-te a prop, i ni que sigui un cop cada 6 anys, què a prop... 

Escoltar

En mi pots contemplar l'estació de l'any
quan ja ben poques fulles (o cap) pengen encara, 
tremoloses pel fred, de branques sense tany, 
cors on fa poc cantaven ocells amb la veu clara. 

En mi veus el crepuscle d'un dia en què a ponent 
la posta ja s'ha fos i a poc a poc la nit
(l'altre jo de la mort) arriba lentament
i, negra, se l'endú i la tanca en l'oblit. 

En mi veus el fulgor del foc que es calmarà 
sobre les cendres de la seva galania, 
com un llit d'agonia on haurà d'expirar

consumit per la flama amb què abans es nodria. 
Perceps això, que et fa l'amor il·limitat, 
perquè estimes qui hauràs d'abandonar aviat. 


- El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner; el sent?

Stoner, John Williams

dijous, 16 de maig de 2013

Repòs

Sueño de la libélula:
una vez, y otra, y otra...
la punta de una estaca. 

Sueño de la libélula, Natsume Soseki

dimecres, 15 de maig de 2013

Mans esteses

Ni tan sols evitant el so de la pluja al caure he pogut impedir que es despertés.

dilluns, 13 de maig de 2013

Poesia

Portava tant de temps esperant-la...

va allargar la mà en un moment en que pensava que podria atrapar-la. Però a vegades els mil·límetres es creuen kilòmetres, es multipliquen varis cops per 1000 i la llarga cua de zeros crea una densitat que tot i no percebre's, resulta impenetrable. 

Portava tant de temps esperant-la, que sabia que no arribaria.

dimecres, 8 de maig de 2013

dissabte, 4 de maig de 2013

Constel·lant


Los humanos siempre hemos intuido - y seguiremos intuyéndolo siempre, sin poder encontrar pruebas de si se trata de un autoengaño - que en lo más profundo de nuestro ser llevamos una imperceptible luz inmaterial que probablemente persiste aun después de que el cuerpo fenezca. Esta luz está constituida por un gran número de rayos, cada uno de los cuales es uno de los rasgos humanos sustanciales. Las personas que tienen rayos afines forman constelaciones humanas. Un sinnúmero de personas conforman cada una de esas constelaciones humanas. Cada individuo pertenece a tantas constelaciones como rayos componen su luz. Un sinnúmero de personas están relacionadas en la misma constelación, aunque sus caminos nunca se crucen: para formar parte de una constelación humana no hace falta estar cerca de los demás integrantes o vivir en la misma época, sino poseer, dentro de su luz inmaterial, aquel rayo que es el característico de la constelación. Algunos de esos rayos son propios de la locura. Las constelaciones creadas por la locura están entretejidas con las demás constelaciones humanas, por compartir los mismos individuos, pero a pesar de todo parece como si cada una de las constelaciones de la locura brillara sola, en un cielo aparte. 

La hermana de Freud, Goce Smilevski

dijous, 2 de maig de 2013

Salada,

amb la càmera a les mans, el mar als cabells i el somriure als llavis, et miro.

dilluns, 29 d’abril de 2013

Oberta

Se quedó helada
mi puerta, pero abierta,
como acogiendo.

Sueño de la libélula, Natsume Soseki

diumenge, 28 d’abril de 2013

Ocàs II

El llibre es tanca i ni tan sols conta fins a 50, les dues paraules històriques s'enfonsen en 3 lletres, el somriure se'l mengen les arrugues a les parpelles, el blau sagna i la son s'eleva amb la lluna, la música forada i les paraules són rebutjades. Els regals tenen unes dents molt grans i la balança mira temptadorament el No, mentre el Sí avança sobre una corda a 20 metres d'alçada. 

Ocàs


com és que el mar no s'atura? per què els humans fem tant soroll? com pot ser que l'ocàs pinti de 1000i1 colors el cel si l'únic que il·lumina és el Sol? per què no som feliços?

dissabte, 27 d’abril de 2013

Flexibilitat

Tot i que ja soni el 27, la pluja allarga la mà fins arribar a la nit del 26...

dijous, 25 d’abril de 2013

set

Sóc mans, tacte i llavis. La primavera em mou amb ganes d'oferir i les carícies de sol sobre les crestes salades s'uneixen a la celebració. Dits i pell esdevenen el vent que desperta les onades. A sota no hi ha calor, ni foc, ni urgència. Generositat, paciència i permanència s'enfonsen mar endins, on la gravetat impulsa cap a la superfície, però la força i la voluntat et mantenen en la profunditat justa, allà on llum i foscor lluiten entrellaçades en un hipnòtic ball que no té cap altre vencedor que l'abraçada eterna. 

i és just allà. 

diumenge, 21 d’abril de 2013

Quarta dimensió


Tu hi eres i també ella, després de dues nit amb aquella... tots els pronoms es passejaven en una festa que passava desapercebuda, hi havia escales que pujaven i el número 3 a la butxaca. La desitjava a ella, tot i estar-hi l'altra. I tu què? per tu les meves paraules s'embolicaven i no eren clares, els fulls no eren prou amples, i al marge s'apilaven una sobre l'altra com si es pogués llegir en tres dimensions. Va, paraules, si voleu us convido a una quarta dimensió, on el temps cusi les distàncies i esborri les incògnites, que les roses encara s'amaguen i el fred no el cobreix la jaqueta. 

Profunditat

dijous, 11 d’abril de 2013

Retrat













Hi ha imatges que contenen 1000 paraules, i aleshores no cal triar. 

dimecres, 10 d’abril de 2013

Musicalment

Últimament estic molt musical. L'altre dia en parlàvem i és aquest poder que té la música el que m'enganxa, una veu, una nota, un instrument que toca just allà on ha de tocar. A vegades ens fa mal perquè no volem ser tocats en aquell punt, és tanta l'energia concentrada que la sola insinuació d'una carícia ens estremeix tot el cos, i apaguem, com si les orelles fossin les úniques que poden sentir, com si l'oïda fos l'únic òrgan sensual.

Avui em sotmeto a peterbroderickoteràpia. Toca'm, et deixo. I si fa mal aclucaré els ulls i em mossegaré els llavis, tancaré els punys i contrauré músculs, els pèls s'alçaran i alguna llàgrima solitària em rondarà les galtes, però potser serà aquest dolor el que em guarirà. Benvolgut, dolor.


dissabte, 6 d’abril de 2013

Click


i puc triar... 


                        què ràpid ens n'oblidem!

dimecres, 3 d’abril de 2013

Precaució:

aneu amb compte que els núvols intenten, però la llum rebenta, que el verd esclata, que la veu agafa força, que el somriure s'instal·la, que la pluja neteja, que les olors s'intensifiquen, que la Primavera s'enlaira i el cantar és inevitable...

dijous, 28 de març de 2013

més enllà de la intuïció

maleïda nit, fosca i laberíntica, m'absorbeixes en una intuïció sense cap altra certesa que el temps que passa, i com més minuts acumula la nit, més ferma esdevé la certesa. Me'n ric de mi, que parlava de metamorfosi dèrmica tan sols ahir a la tarda, de ser vent o carn, espasa o carícia... i què lluny que sóc del vent, de l'aire, d'allò impenetrable. Pura densitat. 

Les hores segueixen passant, però amb la llum del dia puc llegir a Nietzsche, i Zaratustra, que no deixa de parlar: 

"i que caigui a trossos tot allò que en les nostres veritats - pugui caure a trossos! Moltes cases hi ha encara per construir!"


Així doncs que caigui, que es trenqui, que esdevingui la foscor, que la llum la seguirà! com sempre ha fet, com sempre farà... 

dilluns, 25 de març de 2013

camí de llum

Innocència i deler de crear és tot amor que ve del sol! 
Mireu, doncs, com s'aixeca innocent sobre el mar! ¿No sentiu la set i l'alè ardent del seu amor? 
Vol mamar del mar i vol beure-se'n la profunditat xuclant-la cap a l'altura: vegeu com s'eleva amb mil pits el deler del mar. 
El mar vol que la set del sol el besi i el xucli; vol tornar-se aire i altura i camí de llum i llum ell mateix! 
En veritat, com l'estima el sol, jo estimo la vida, i tots els mars profunds.
I, per a mi, és d'això que en dic coneixement: que tota la profunditat s'elevi -fins la meva altura!

Així parlà Zaratustra

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Jo vaig dir que mataria monstres per ella, però m'equivocava. No val que altres et matin els monstres.
(t'ajudaré sempre que en sàpiga, sempre que ho vulguis, però l'espelma et correspon a tu...)

dissabte, 23 de març de 2013

Formiguejant

m'assec i et trobo al terra, petita però ràpida, et mous incessantment i no saps ben bé cap a on, ni tan sols saps on ets, ni si les passes serveixen per avançar. No trigues en captar la meva atenció i jo que m'allunyo del meu dolor i camino amb tu, et pregunto si vols que t'expliqui un conte, la teva inquietud em diu que sí, i amb una veu que xiuxiueja més que parla t'explico la història d'un rei, de la seva dona i d'una papallona, que no recordo si era abella, de la intel·ligència i de la naturalitat, de trobar la flor genuïna d'entre el centenar que aparenta... la meva veu no vacil·la, mentre parlo veig com vas embolicant les paraules al voltant del teu cos minúscul com si fos un cabdell de llana. Potser quan arribi el fred tornes al cau i teixeixes una bonica flassada que t'abrigui amb contes i paraules xiuxiuejades... 

dimecres, 20 de març de 2013

Benvinguda!


amb ganes de colors... de 1000i1colors que olorin a Primavera! 

diumenge, 17 de març de 2013

eternes

Repiqueu! sí, vosaltres, les eternament presents, les observadores constants, vosaltres que marqueu el compàs de les nostres passes, vosaltres... maleïdes a estones i festejades tantes altres... com us he enyorat, estirada al llit sabent-me un lloc al món gràcies al vostre repicar, aquest punt de connexió amb tot el que existeix, cadascú dansant al seu ritme, però per tots sonant igual 1, 2, 3, 4 i amb l'1 es torna a començar. Vosaltres, incansables, que abraceu des del més alt de la ciutat tots els racons per on el vent us permet arribar, a vosaltres us estimo per les nits que heu permès avançar els minuts i per les nits que m'heu fet conscient de les hores en companyia... pels dies que heu accelerat el caminar mandrós i per les estones sense temps, en les que abandonàveu el rígid ressonar per allargar la mà i acariciar-me les orelles...

dimarts, 5 de març de 2013

vora el mar

descalça, cada arruga del peu s'agafa amb força a la fredor que sosté, pedra i peu fan l'amor, els sols il·luminen i les aigües canten, allà dalt dos ulls que es perden i més enllà un dubte que hipnotitza.

dilluns, 4 de març de 2013

navegant

olorava la sal, veia l'aigua i sentia les onades sota la pell... però si tan sols sabés més enllà dels sentits entendria que la navegació podria ser menys feixuga i que tan sols li manquen uns metres per guanyar lleugeresa. 

dimarts, 26 de febrer de 2013

Glauc


potser sigui hora d'entendre que el mar no és blau...