divendres, 30 d’agost del 2013

(Des) esperar

Has entrat per la finestra, m'has aturat el trajecte, t'has aparegut en acabar les escales i m'has esperat a l'hora del descans. Has trobat tants moments. Has procurat per mi i has pensat en plural. M'has mirat als ulls i has parlat, les onades ens han acompanyat i la teva mà m'ha tocat. M'has traspassat i no ha passat res. M'has traspassat i ha passat tot. Ha passat res esperant que passés tot. 

dilluns, 26 d’agost del 2013

Potser

i potser t'asseus en un banc camí de casa i te n'adones que les passes que t'han portat fins al repòs n'alternaven una endavant, una enrere. Resulta difícil avançar en una balança tan ajustada. El fosc mirall de la nit batega davant els teus ulls, es mou al ritme d'una lluna que empeny les onades fins a reposar sobre la sorra. La pluja mulla el mar, a tu no et sap tocar, ets impermeable. Sents l'aigua acariciar-te la pell però no la deixes nodrir les teves cèl·lules, rellisca segura sobre la superfície fins arribar al terra, com la neu fosa dels cims, com la llàgrima que no pots engendrar. 

i potser t'aixeques, potser ja dorms, potser mai t'has assegut, potser mai has plorat, potser mai ha plogut.

dimecres, 21 d’agost del 2013

Llàgrimes seques

Aquesta nit el mar s'ha cruspit les meves llàgrimes. S'ha aixecat ferotge i ha remuntat amb el record del riu que un dia va ser entre pins i roca fins arribar a la meva finestra. Ha inundat l'habitació, l'ha fet tota seva i a mi amb ella. Les flors s'han fet blaves, la paret blava, els llençols blaus. M'ha banyat els ulls per esborrar les llàgrimes, se les ha endut muntanya avall i abans que el dia despertés tan sols quedava un fi rastre salat a les meves galtes testimoni de la mort en l'intent de trobar el gust al final de la caiguda. 

dilluns, 19 d’agost del 2013

Tots els blaus

sota el mar no hi ha ningú. els meus ulls poden obrir-se com fa temps que no s'obren sota les onades, retraten el moviment de les mans i dels músculs que ara, conscientment, es mouen per voluntat pròpia. quina sorpresa sentir el cos responent al cervell, també feia temps que no ho aconseguia. ara els peus junts, ara els braços junts, agafa aire i avança. així de fàcil. i avança. sota el mar no hi ha ningú però hi ha de tot. de lluny se senten les notes conegudes d'un piano, de més a prop els peixos que no sé distingir m'acaricien els moviments. de sobte l'aigua és càlida i només a una braçada torna a ser freda. el sol travessa tots els blaus i il·lumina les profunditats, que un cop conquerides per la seva llum, ja no ho són tant. sota el mar no hi ha ningú però hi sóc jo. 

dimarts, 13 d’agost del 2013

enmig de les onades

Navego nits
seguint rutes d'estrelles,
em bec la vida
a blaus glops d'aventura,
vestint de llum la meva pell de terra,
els ulls ferits de tanta claredat,
d'aquest silenci on llisquen les onades
com un plany infinit sense consol,
com un cant de vida consumant-se.

Carles Duarte

dijous, 8 d’agost del 2013

Aigua, foc i aire

Veure l'escuma
per entre els mots que deies
gravats en l'aire.

En el cor de la pedra
ser l'aigua, el foc i l'aire.

*

Arreu on miro
travessa la mirada
paraules teves.

Tal com cada paraula
pels teus ulls m'és dictada,

*

Mirada plena:
per entre els mots que el diuen
veure l'objecte.

I veure en cada objecte
tota paraula dita.


Víctor Sunyol

dimecres, 7 d’agost del 2013

diumenge, 4 d’agost del 2013

Somriure d'un (des)conegut

Nena, tu ets conscient del teu somriure? M'has sorprès a kilòmetres del món, endinsada en una absurda metàfora meteorològica i tu PAM, somriure. Però no somriure, sinó llum i mà. Tot en un gest, totes les metàfores dissoltes, pura evidència entre els teus llavis i els teus ulls. Transparència irradiant per sobre els núvols que em banyaven segons abans. Les cançons que intentava retenir obsessivament s'han evaporat amb la teva escalfor. Incendi i ball. Tot dintre dels teus llavis, que si em permets, evocaré per trobar-me quan em perdi.