dimarts, 26 de febrer de 2013

Glauc


potser sigui hora d'entendre que el mar no és blau... 

diumenge, 24 de febrer de 2013

Repetició

repetim, repetim i repetim fins que ens ho creiem, i arribats a aquest punt no ens en adonem que ja no ho som, però que tot i així seguim repetint amb conviccions mortes i raonaments dogmàtics.

sota la lluna creixent

hi ha dos caps que s'abracen pels cabells, un balla en un silenci ensordidor, l'altre dorm.

Flaix

Una pinyata es parteix còmplice dels primers flocs de neu que es precipiten sobre una Barcelona encisadora. Els somriures omplen els carrers, la felicitat fa una fotografia. Amb flaix, que és de nit. Però és un flaix càlid, amb potència. Què estranya que és la felicitat... Una cistella i uns braços que llencen amb seguretat, i jo que en el temps que la pilota es desprèn de la mà i arriba a marcar 3, penso en com abraçaven la pinyata exhausts en un terra desconegut, amb la visió oculta i els llavis plens de 26. 

dimecres, 20 de febrer de 2013

Despersonalització

¿Os habéis sorprendido a vosotros mismos leyendo? Ya sabéis: estáis sentados en una butaca, totalmente absortos en la lectura de un buen libro, disfrutando de la historia y del estilo de la prosa del autor, y de pronto os sentís como fuera del cuerpo y os veis tal como sois: no bromeando con Philip Marlowe o luchado con Moriarty sobre las cascadas de Reichenbach, sino sentados a solas en una habitación, con un libro abierto sobre el regazo. Puede provocar un shock tremendo. Comparable a lo que siente un esquizofrénico tran una súbita inyección de fenotiazina. En un minuto pasa de estar combatiendo al comunismo internacional a ser un pobre tipo con un pijama sucio recostado en una cama mojada. 

Es esta rara capacidad de entrar y salir del cuadro lo que distingue a la lectura. Tal vez fuese eso lo que Keats percibió cuando escribió a su hermana para describirle el placer que le proporcionaba sentarse junto a la ventana que daba al lago Léman y pasarse el día leyendo, como si fuese el retrato de alguien leyendo. El retrato de alguien leyendo... Una frase encantadora e iluminadora. Y muy típica de los románticos, que siempre trataban de escapar de sí mismos. Evoca la impactante imagen de alguien que no sólo vive las páginas de un libro sino que se ha perdido en ellas, que se ha olvidado del mundo exterior, de la mano que vuelve la página e incluso del ojo y del campo visual que transmiten la información impresa al cerebro. Sin un libro, estoy encadenado a la tierra. Leyendo, soy Prometeo liberado.

Una investigación filosófica, Philip Kerr

dimarts, 12 de febrer de 2013

Sòl

id


com la mateixa pedra, com l'atracció del silenci, com el timbre de la porta, com llegir acompanyada. 

divendres, 8 de febrer de 2013

Riu entre bosc de pins

Primer va ser l'orgull, després l'instint, les passes i el camí. 

Finalment el bosc, 





l'acompanyaven uns trons que sonaven més fort que mai, sense intenció d'anunciar cap tempesta i que simplement despertaven per caminar amb mi. Poc a poc l'aire, els pulmons, l'intercanvi, l'oxigen, la sang i la serenitat. 

dijous, 7 de febrer de 2013

22:47


si us plau... parla'm ja o acabaré acostumant-me a... 
...i t'asseguro que no ho vull.

diumenge, 3 de febrer de 2013

Innocent

"identificar la mort amb el no-res és el que voldria l'assassí"

21:44


és una melodia tacada de vermell, amb els ulls tancats i que arriba a tocar el blanc...

les paraules...


les paraules no calen en el que t'estic cantant amb els llavis tancats, t'envio sense segell un petó a les parpelles que et porten la calma que tu sempre m'has donat... i que fa dies que les paraules m'assetgen per la nit, però que m'eviten durant el dia, que fugen de mi i s'amaguen i que sento nostàlgia de les teves mans lliures, de les teves paraules valentes i de la teva mirada espontània... la llum...?