dilluns, 30 de setembre de 2013

Dir prou

Una mà t'abraça i tu no saps com t'has pogut fer tan petita per a cabre-hi dins. La força del gest et pren l'emoció continguda a l'estómac i l'empeny cap a fora, la retens a la gola i a canvi et disfresses de somriure. L'has perfeccionat molt tu el teu somriure, però les paraules et despullen quan la mà parla. "Digues prou" et diu, i t'ho reitera amb l'estranya tendresa d'un imperatiu. Cauen les disfresses i et respires la pell, restes tu, tan sols tu i les teves ganes de dir prou. Sense saber ben bé a què...

diumenge, 29 de setembre de 2013

Transversal

No importa que no existeixis, el que importa és que has existit

dimarts, 10 de setembre de 2013

Una sola i ben gran

Començo a creure en una intel·ligència instintiva, que com més lluny estàs d'on vols et punxa les emocions i et desinfla l'ànim. Avui m'hagués agradat seure al teu costat i potser ser una mica més coherent. Que les paraules s'encallessin i finalment sortissin, com quan et costa pujar al meu llit però sempre ho aconsegueixes. Ho aconseguies. Tenia ganes de revisar àlbums, de viure'ns tants anys enrere que ni ens reconegués. De veure't galtuda, de veure'm calba.




I aquí estic, lluitant contra els últims minuts del teu dia. Se m'omple la boca de felicitat. Que no cal que t'ho digui, oi? Que te la desitjo tota, una sola i ben gran, sense plurals, sense incoherències.

diumenge, 8 de setembre de 2013

Furtiva

La lluna se'ns ha empassat. Era de nit i ningú ho ha vist. Totes les nostres paraules, mirades, somriures i complicitat. Li ha semblat una mica dens i ho ha acompanyat d'una copa de les onades dels nostres cabells. Només ens ha deixat a la Terra la carcassa buida dels nostres cossos que ara ja no saben com trobar-se. Han quedat buits del que un dia van ser. Potser si anem a la lluna podríem convèncer-la de que se'ns cruspís els cossos i a dintre, dintre del ball de la seva lluïssor, potser podríem tornar a trobar-nos i un cop juntes, per exemple, jugar a fer ombres xineses projectades als planetes. Jo només sé fer ocells, conills i gossos però si vols, puc aprendre'n moltes altres mentre et decideixes. 

dissabte, 7 de setembre de 2013

Famèlica

És fàcil omplir-se el ventre de dolor i que amb cada mossegada una fiblada et recorri el cos omplint la urgència cel·lular. Com una droga. La sacietat arriba ràpid, però la tolerància també i aleshores salten les alarmes i busques menjar com un animal voraç a la sabana, el paisatge es redueix, desapareixen arbres, cels i colors. Tens fam i necessites dolor. Desapareixen arbres, cels i colors. 

dimarts, 3 de setembre de 2013

Tacada

a vegades les paraules s'endrecen soles, surten sense esforç agrupades en formes harmòniques i giren al voltant del centre conformat per la intenció comunicativa. però no sempre és així. no entenc com es formen els pensaments i per què no poden plasmar-se enfora de la mateixa manera que els perceps endins. no entenc que la comunicació es perdi per l'emoció. que se't remoguin les vísceres i se't vesi maldestre el got que contenia les paraules. ara ja tens una taca a les estovalles i comença un nou joc, procurar-ne la seva desaparició. 

dilluns, 2 de setembre de 2013

diumenge, 1 de setembre de 2013

De diumenges

Y en aquel momento, yo la miraba como si fuera mía, y no dudaba de mi poder. Tener esa certeza es una auténtica maravilla, ya se sabe... 

La dulce, Fiódor Dostoievsky