dimarts, 29 d’octubre de 2013

A les alçades


Avui pensava en les teves reflexions dalt del turó que mira Barcelona mentre esmorzàvem fruita i cereals. Saps? m'han vingut ganes d'allargar-te la mà i seure amb tu a les escales d'una plaça d'aquesta ciutat encisadora per a continuar el fil de les teves paraules. Que des de les alçades no es veu l'objecte però se'l sent en essència, deies, com un aleteig constant, com el bategar dels carrers, com les onades que van a regar els blocs de ciment. I jo et diria que és tan fàcil creure en l'existència del que se sent sense veure's, com deixar-hi de creure. Que un dia t'aixeques i et creus que no tens cor, o que el tens necrosat, o congelat. Però et diria que t'equivoques, (i et buscaria els ulls) que el teu somriure és el so inconfusible de l'aleteig constant de l'objecte amagat, que el teu somriure et delata, que el teu somriure et despulla el cor, càlid, immens i sincer. Ara falta que t'asseguis a les alçades i gaudeixis de l'espectacle. 

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Llampec

Te conocí en la tormenta.
Te conocí, repentina,
en ese desgarramiento brutal
de tiniebla y luz,
donde se revela el fondo
que escapa al día y la noche.

La voz a ti debida, Salinas

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Llavis d'adéu

costa entendre aquesta fulla afilada que apareix de no saps on i esgrimeix els budells. fereixen les paraules que ragen de la ferida i enyores els temps en que la cicatrització començava només abandonar el contacte. incomprensibles són les llàgrimes davant la mort i la lleugeresa dels llavis que pronuncien adéu. com es pot matar sense morir? com es pot viure sent assassí?

divendres, 18 d’octubre de 2013

diumenge, 13 d’octubre de 2013

com anar en bicicleta


em plau somriure al pensar-te, com si després de tots els hiverns no ens haguéssim desaprès les mirades...

divendres, 11 d’octubre de 2013

9'8

I potser et mors de curiositat per saber quina és la pregunta, o potser ja saps quina és. Potser si te la reformulo et semblarà estúpida i et posaràs a riure. Potser et surt un riure intens o potser surti avergonyit per no donar-me resposta el primer cop que l'interrogant va arribar a tu. Jo t'imagino una mica inventada amb els braços alçats i dansant sota la pluja. Sense mòbils, ni cartera... ni llibres com a paraigües, que pobres, la imatge és romàntica, però. Trobo que haurien de fer llibres per dies de pluja. Seria bonic, oi? Llegir en veu alta, amb la força amb la que cau cada gota d'aigua. Tinc ganes de llegir sota la pluja amb la força de la gravetat, aquella que multipliques per 9'8. Era 9'8, oi? T'imagines llegint amb la força multiplicada per 9'8?

dijous, 10 d’octubre de 2013

Tret de sortida


Que el dia passi, que es faci plural, infinit, que em faci l'amor dintre i fora de l'aigua, que amagui flora i fauna, que sigui passadís d'humans que caminen mar endins, que llueixi la lluna a l'horitzó i me la porti a cada onada, que s'encenguin els colors de la tardor i hi cremi el fred incipient de l'hivern que despulla les paraules, que caigui, que aparegui, que esdevingui, que sigui, que no s'aturi, que la meva quietud no confongui. 

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Bany literari


hi ha un home que llegeix dret a la platja. llegeix d'esquenes al mar, com si la bellesa del blau que s'apaga pogués ofegar-lo lluny de les grogues pàgines que el sostenen. de tant en tant es gira i dissimuladament s'omple els ulls d'aigua per a seguir llegint. és un moviment lleuger, ràpid. resta aparentment immòbil durant  una eternitat feta minuts, tan sols les mans són capaces de vèncer la rigidesa de qui es resisteix, però se li escapa la invisibilitat del bategar del cor. a kilòmetres de distància se'l sent bategar al ritme de les onades, sístole, diàstole, sístole, diàstole, i la sorra que s'empassa el mar, i les paraules que es cruspeixen la sang de les artèries. és la lluita de qui no vol i pot, de qui vol i no deu, de qui jeu a la vora de l'abisme amb els ulls tancats i els braços estesos i davant els ulls un llibre que no s'atura, unes pàgines que no deixen d'avançar, unes onades que no abandonen, que no deixen de temptar.

dimecres, 2 d’octubre de 2013