dissabte, 30 de novembre de 2013

dimecres, 27 de novembre de 2013

distants, quietes, immenses

Tú no las puedes ver,
pero tienes el sueño
cercado todo él
por interrogaciones
mías.

La voz a ti debida, Salinas

Calcani

veig les fibres partides del tendó que subjectava la meva força i em veig a mi veient-les. és cert, la doble visió no em dóna força, però em dóna veritat i saps què? prefereixo la sinceritat a la força. i que de la transparència neixi la valentia. 

diumenge, 17 de novembre de 2013

Quan tu cantes

quan tu cantes les paraules desapareixen...

Bategar-te

En la rigidesa que interpretes en donar-te la volta has perdut alguna paraula, se t'han caigut de les butxaques que sempre portes plenes per si... Jo les he recollit mentre les teves passes s'acomiadaven, però un cop han arribat a les mans, han esdevingut llàgrimes i s'han fet silenci. S'han esmunyit entre la barrera dèrmica fins arribar a confondre's amb la sang i ara tinc llàgrimes teves recorrent-me les venes. Em giro per bategar-te amb la teva essència però el teu rostre ja és record. És igual, saps què? Ja n'he après i et sé bategar també en la distància. 

divendres, 15 de novembre de 2013

Font i llar

Després d'irradiar cada racó, d'escalfar cada cèl·lula i de transmutar cada emoció torna exhaust a tu, i què còmode que descansa el somriure sobre els teus llavis...

diumenge, 10 de novembre de 2013

Sempre et trobarà

Un dia les nostres passes van acariciar aquest paisatge, tot i que potser ja no te'n recordes. Era una dia en que ens fèiem petons i vam decidir tot i tot, anar juntes a Guatemala. Aquell dia ens vam fer mal i se'ns va passar pel cap que potser mai més tornaríem a parlar-nos, ja teníem l'arma a la mà quan de sobte van aparèixer alvocats, mangos i jocotes. Els jocotes al principi eren àcids, que una fruita es mengi amb sal és estrany, però cap a la tarda ja ens n'havíem acostumat, jo n'agafava a cada arbre que trobava i tu sempre que podies et demanaves el coco amb xile i pepitoria. Ja era quan estàvem tornant a casa que vam pensar que topàvem amb un mur de pedres, però ens quedava l'arma a la mà, aquella que no vam utilitzar per ferir-nos, i l'obstacle va esdevenir pols, l'obstacle va esdevenir esglaó. Encara no han tocat les últimes campanades d'aquell dia i jo encara respiro que podria tornar a començar avui. Que podríem tornar a enfonsar els nostres peus en muntanyes de fang, anar a les 5 del mati a fer formatge, negociar des del llit qui fa l'esmorzar i tantes altres coses que segurament ja no te'n recordes. 

Buida't per tornar-te a omplir, que aquest dia no s'acaba, que les últimes campanades no arriben i que la felicitat sempre et troba, en aquest punt just en el que el somriure oblida els records. 

dimarts, 5 de novembre de 2013

Traïció

Cada vespre en caure l'última peça de roba al terra la meva pell em traeix i dibuixa el teu nom, quedant les lletres entre el color més pàl·lid, desafiant a la gravetat suspeses en malucs, espatlles i coll. 

dissabte, 2 de novembre de 2013

Com ningú

T'imagines que agafem el cotxe quan s'acabi l'abisme que ens espera? T'imagines que em dius tinc una idea, tu deixa't fer, i em fiques dintre del cotxe. No sé quants cops t'ho hauré dit però m'encanta que em condueixis, tot i que potser et canses després de tots els kilòmetres i m'ofereixo perquè sé que tu hi confies. Confies com ningú confia. I se'm calarà el cotxe cada cop que l'engegui, especialment si hi ha algú mirant, però tu riuràs sense poder evitar-ho, riuràs sense voler evitar-ho. Quina força que té el teu riure. Jugarem una nit de Febrer, entre ombres i sal abans de que la son ens venci, i arraulides, quatre cames llargues buscaran l'espai que el cotxe els permeti pel descans just abans de que surti el sol. Passaran les 6, les 7, les 8, les 9 i finalment a les 10, tot i veure el cel clar, deduirem que aquell matí el sol no sortirà. No, matisarem, no sortirà allà on l'hem anat a buscar. I agafarem el cotxe, engrescades, amb mandonguilles i castanyes per dinar i l'anirem a buscar. I el trobarem, farem immenses bombolles de sabó i veurem la Riera, o el Cor de la Ciutat. Finalment tornarem i tot haurà passat fins que anys després, sense l'excusa de cap motiu, jo ho recordaré i et trucaré per explicar-t'ho. Res haurà canviat i potser abans de penjar, amb el fil de veu que queda al final de les converses em diràs tinc una idea, tu deixa't fer. T'imagines que agafem el cotxe quan s'acabi l'abisme que ens espera?