Escriure. Pedres. Matemàtiques.

Per deixar d'escriure't he deixat d'escriure. He intentat no escoltar mentre parlaves però m'he deixat hipnotitzar pels punts suspensius. Hi he abocat la vida sencera tot i no veure-hi el terra al fons del pou. He tirat pedres, centenars, esperant que potser la propera al ser més gran que l'anterior fes soroll en tocar el terra. I res. He pensat que potser, després de llençar-hi una muntanya, el fons arribaria a la superfície. I res. Tot i així m'hi he seguit abocant, segon rere segon, tota jo, tot el que conec, en aquest pou tan fons que no respon a la insistència de la caiguda. Potser l'aigua del pou no sigui més que la foscor. Potser al fons del pou no m'hi esperi res més que silenci. Potser algun dia deixaré de sentir l'instint d'escriure't. Deixaré de sentir l'instint d'abocar tota l'existència en uns punts suspensius que s'escapen entre quatre paraules mesurades amb esquadra i cartabó. Potser algun dia les matemàtiques em seduiran i em brindaran l'evidència de que 2 i 2, fan 4. 

Hi cap

Encara et sorprèn trobar la felicitat rere la intenció. Fora de la inèrcia. Atrapar-la en instants tan petits que no imaginaves que hi pogués cabre. En el cotxe que atures en trobar el vermell, en el vent que empeny les onades, en la llum que precedeix la lluna, en les passes que dibuixen les muntanyes, en la primavera que retalla el blau.

Un fil

Ja arriba la claror de la nit a aquest escenari que és sempre espectacle. L'has vist tants cops que et costa seguir-te com un mateix espectador. T'has llançat al mar des de la finestra per retrobar-te amb la onada primera, però tan sols has pogut trobar glopades salades de pell morta. Silenci, la lluna arriba i amb ella, un fil. Sempre un fil.

Primavera

Cada gota un ball.
Dins la set, fertilitat.
Sents com menja el verd?