Tot un dia

T'ha costat un dia sencer arribar a ser feliç. Sintonitzar la ràdio, aixecar els braços i ballar.

Caos

Estàs immersa en el caos. Estic immersa en el caos. M'he deixat seduir pel caos. He seguit el camí que guiava la seva flauta, he estat nena, he estat rata, he caminat per la melodia del caos. Hi he entrat, hi sóc amb el fang fins els genolls. He justificat la seva alçada sota els punts d'inflexió, sota els canvis, però mai he cregut que puguis arribar a enganyar-te a tu mateix. Tu l'has cridat, el caos. Jo l'he cridat, el caos. He estat resant per la seva presència. He regat totes les llavors que han arribat al desert. M'he capbussat en el desig de mil fils embolicats sense inicis ni finals. I ja hi sóc.

Per enlairar-se

Passa una cosa quan vas a la muntanya. Oblides l'alè a la tartera i trepitges la neu de Maig. Passa que arribes al cim, reculls tots els teus crits i els deixes delicadament sobre la pedra més alta per alimentar els corbs que et pentinen el cel. Passa que tens set, que et beuries tots els rius que algun cop han nascut entre el paisatge que t'acull. Les mans se t'obren per totes les esquerdes que han viscut i s'aferren a la roca que et permet el descens. Passa que et trobes. Que t'estires a la falda i t'hi enterraries viva. I sobretot passa que en apagar els llums del dia, en recordar la muntanya al llit, les cames se t'escapen. Creus que és la por a la caiguda, la por a acabar en aquell embut que tot s'ho empassa, però després et concilies amb la son, una mica pel cansament i una mica també pel convenciment de que per enlairar-se, cal perdre la por a deixar de sentir el terra sota els peus.