Avui escriuré sí o sí. Escriuré sobre l'abraçada primera, la que reps com un llampec però que afortunadament dura suficient com per sobreposar-te a l'allau i encerclar el cos que decideixes començar a conèixer. Escriuré sobre la facilitat de deixar de sentir-te com tu no vols sentir-te. Sobre la facilitat de canviar la cançó que escoltes, sobre la magnífica tecla "enter". També fa dies que vull escriure sobre la llum d'aquelles dues finestres que et vigilen cada nit en anar a dormir, sempre a la mateixa alçada, sempre a la mateixa hora. Et dóna tranquil·litat ara que estàs sola, allitar-te i trobar-les, llunes en el cel que et segueixen el son. Vull escriure també sobre la dona xinesa que hi ha a l'altra banda del pati. És molt agradable llegir al sofà, alçar la vista i trobar-la, amb un somriure que no pots veure però que saps intuir. És tan senzill impregnar-se de la seva felicitat quan s'aixeca i la veus entrar a casa ballant... És tan senzill el somriure, és tan senzill sentir-te en un lloc, tan senzill correspondre l'abraçada... I tornes a repetir el cicle, a trobar-te en present, a respirar-te en la ciutat després d'un mes sencer.
