lleugera com una fulla de tardor et sostinc la pell com si en un segon pogués desprendre's del teu somriure. M'empasso l'aire que s'ha escapat de la nit i li demano al temps que sigui compassiu, és fàcil parlar una nit quan la son comença a abraçar els sentits, més fàcil és trobar motius per seguir uns llavis que busquen i un "ho sento" que s'amaga... i el matí torna, entre gotes que no s'atreveixen a ser pluja i el sol que no té valor per enlluernar els carrers. Hi ha interrogants i punts suspensius, propòsits i editorials, nosaltres, que sí, nosaltres, sense saber on, però nosaltres, sota les gotes que es precipiten víctimes de la gravetat i escuts que conten fins a 12.
Recordo, fa molt de temps, una entrada teva en un altre espai cibernàutic on feies la mateixa pregunta. En aquells moments crec que la resposta va ser: perquè tinc por.
ResponEliminaI ara? Encara tens por?
delesparaules