Comiat

Estimat fang: vull la pell blanca.

Al vent

Es fa pas a crits l'hivern. I tu t'agenolles i et sotmets a la seva violència i li pregues que se t'endugui el desig amb cada fulla arrancada. Que es descompongui entre l'asfalt i se l'empassi la gravetat. Estimes les branques nues, però les conceps inassolibles. Et creix el dubte entre les arrels. S'engreixa l'hivern i tu li pregues de nou: omple't, sacseja'm. Canvia'm, sorprèn-me. Que fins i tot nua em reconegui.

fàcil

és fàcil mirar fotografies, passar-se el dia endreçant l'ordinador i apilar els plats per quan faci menys fred. deixar la roba girant a la rentadora i sentir-ne la força centrípeta. creure's que no passa res per tornar a mirar aquella foto, no adonar-se'n i haver-les mirat totes. és fàcil dir que vols. és fàcil pensar que no passaria res si. és fàcil creure que l'ordre exterior es comporta per analogia amb el teu interior. és fàcil dir que vols i deixar que el temps s'emporti el pots. és fàcil escriure i que ningú sàpiga què escrius. parlar i que ningú sàpiga què dius. callar. és fàcil callar i excusar-te. callar i recollir arguments al teu favor. convèncer l'adversari. l'àrbitre xiula i el contrincant descansa al fons del tatami. és fàcil fer de. i perdre's tants cops en un dia que et convences que el més fàcil és deixar de ser tu... adonar-se'n que és tan fàcil com ser tu. que és tan fàcil mirar fotografies com escórrer el record de les vísceres. vestir-se i sortir al carrer a córrer. escalfar-te les mans. rentar els plats. 

quasi victòria

avui quasi aconsegueixo oblidar-te.

Silencis

Podria caminar per sobre el mar trepitjant els vostres silencis i no cauria mai. Els hi he atribuït tanta consistència que podrien sostenir totes les veritats del món i no s'esquerdarien. Els hi he atribuït tanta consistència que podrien sostenir totes les mentides del món i no s'esquerdarien. 

Sempre

Sempre hi ha un moment i és justament el moment en el que decideixes deixar de. 

La teva mà

La meva vida coixa aprofita la distracció dels ulls per buscar-te la mà.

Sentinella

Quan a les 4 del matí s'atura el plor i et pregunta si la vida té sentit te n'adones que no estaries millor dormint.

Mantralitzant

Endavant

Tan fàcil com creure's cada passa errada és creure's l'afirmació negada.

Inconsciència

Caure i perdre't el món, i en la caiguda descobrir-te primària. Que surt la màscara abans que la veritat, l'escut abans que la nuesa, que se't llegeix la por per entre el blanc dels ulls i tu busques sense eficàcia la mirada.

Tan sols

Em sento tan vella quan penso en els teus llavis que no em puc creure que hagi passat tan sols una eternitat.

Flexibles, àgils, invulnerables i immutables.

En ell vaig deixar de pensar, en elles no. Elles són més flexibles. Són capaces d'arraulir-se entre nova feina, noves rutines, nova tardor i distància. Són flexibles i àgils. Salten la llaçada dels kilòmetres i la fulla de la navalla. Són flexibles, àgils i invulnerables. Travessen l'odi, la impotència i la ràbia i romanen entre els pensaments, com si se'n riguessin de la meva aparent dualitat. Elles són flexibles, àgils, invulnerables i immutables. Passen els anys i tot canvia, passen els anys i res canvia. Per elles, amb elles, en mi.

Deixar de

És necessari deixar d'esgarrapar les mateixes parets que t'esmolen les ungles fins a sagnar-te els dits. És necessari entendre que els ciments són més forts que la teva voluntat. Que et podries buidar ungles, pell i ossos. Que podries romandre una vida sencera empenyent rere aquest mur, que t'abraçaria la cendra de la teva pròpia existència abans que la construcció cedís un sospir. 

Pregària

M'he despertat a mitja nit. Hi eres. 

T'amagaves rere un arbre entre els meus somnis. Observaves. 

T'he vist el clatell fugint. Corries. 

Quants cops t'has ocultat rere l'acció? T'oblido nocturna... com pot ser? 

En sobrevenir-me la vigília, en desaparèixer tu, he allargat ungles i he esgarrapat llençols, he inspeccionat cada arruga  però ja no hi eres. 

Esquiva als meus ulls... em visitaràs aquesta nit?

Cap per avall

Ho has vist tot.

Cada petita pedra sense resposta.
Cada contorn irrepetible.

La set de les barques immòbils
mirant a mar.

                                         El far apagat.

I el groc de la solitud
ben arrelat a terra.

Enmig d'una plaça abandonada.

Els teus ulls
cap per avall.

                                         La nit.




Res és ara ni això, David Caño

Difícil

És fàcil caminar sobre l'aire i desaparèixer amb el primer corrent sense deixar rastre.

Cecs

No es cansen els teus pulmons de córrer rere el mateix sol. Són cecs i no en perceben l'ocàs. Travessen tots els mars en busca de l'incendi, però a l'origen no hi habita més que la mort.

30

Que no te n'oblidis cap, d'esglaó. Que no te'n guardis cap, de desig. Que no se t'empassi cap, de llàgrima.

I que dels propers 30 anys, pugui tenir alguna foto tan bonica com alguna de les que tenim d'aquests 30 ja passats...

Deshidratada

Ets implacable. Alces amb les teves paraules infinitud de pits rocosos que fereixen els peus que et busquen descalços. Però ningú veu, o potser tothom, que entre les muntanyes erigides hi ha soterrades glopades d'aigua salada que t'assequen la sang, les cèl·lules i la pell. 

Plou l'Agost

Desperta dins teu la pluja d'Agost. 

L'enyor.

El comiat.

El cordó et crida des del melic, tu te l'arrenques i t'estires a la platja per inundar el record amb aquesta nova aigua. Et vols omplir de novetat. Et vols saciar de canvi. Abandones el crit que encén el mes, engendres el xiuxiueig, la música que creix, el fogó a foc baix. 

Paciència, la pluja cau. 

Irremeiable

L'aigua que em raja del ventre acabarà diluint tots els crits. Una taca vermella desapareix. Un grumoll negre es dissol. L'aigua continua rajant. L'aigua sempre seguirà rajant.

Del pèsol

Tinc un pèsol sota el llit que és l'aresta que sobresurt. Rere l'aresta hi ha el gel que no es veu i dins hi habiten metàfores i retrats. Mai no he entès com el gel pot cremar. 

Instruccions

La nàusea

De sobte l'has sentida, la nàusea del seu record. T'agrada caminar per carrers que t'aixequen la bilis des del fetge fins la llengua. Retenir l'amargor del record. Recordar la seva excepcionalitat, sentir la pena de que mai no s'ho acabés de creure. Creure que no existirà ningú tan autèntic. Retenir la bilis, estimar la nàusea. 

Rèptil

Tens el batec del cel a la terrassa. Reptes pel seu rastre i t'enlaires fins a l'origen per entendre'n cada una de les pulsacions.

Ser-hi

Avui escriuré sí o sí. Escriuré sobre l'abraçada primera, la que reps com un llampec però que afortunadament dura suficient com per sobreposar-te a l'allau i encerclar el cos que decideixes començar a conèixer. Escriuré sobre la facilitat de deixar de sentir-te com tu no vols sentir-te. Sobre la facilitat de canviar la cançó que escoltes, sobre la magnífica tecla "enter". També fa dies que vull escriure sobre la llum d'aquelles dues finestres que et vigilen cada nit en anar a dormir, sempre a la mateixa alçada, sempre a la mateixa hora. Et dóna tranquil·litat ara que estàs sola, allitar-te i trobar-les, llunes en el cel que et segueixen el son. Vull escriure també sobre la dona xinesa que hi ha a l'altra banda del pati. És molt agradable llegir al sofà, alçar la vista i trobar-la, amb un somriure que no pots veure però que saps intuir. És tan senzill impregnar-se de la seva felicitat quan s'aixeca i la veus entrar a casa ballant... És tan senzill el somriure, és tan senzill sentir-te en un lloc, tan senzill correspondre l'abraçada... I tornes a repetir el cicle, a trobar-te en present, a respirar-te en la ciutat després d'un mes sencer.

Tot un dia

T'ha costat un dia sencer arribar a ser feliç. Sintonitzar la ràdio, aixecar els braços i ballar.

Caos

Estàs immersa en el caos. Estic immersa en el caos. M'he deixat seduir pel caos. He seguit el camí que guiava la seva flauta, he estat nena, he estat rata, he caminat per la melodia del caos. Hi he entrat, hi sóc amb el fang fins els genolls. He justificat la seva alçada sota els punts d'inflexió, sota els canvis, però mai he cregut que puguis arribar a enganyar-te a tu mateix. Tu l'has cridat, el caos. Jo l'he cridat, el caos. He estat resant per la seva presència. He regat totes les llavors que han arribat al desert. M'he capbussat en el desig de mil fils embolicats sense inicis ni finals. I ja hi sóc.

Per enlairar-se

Passa una cosa quan vas a la muntanya. Oblides l'alè a la tartera i trepitges la neu de Maig. Passa que arribes al cim, reculls tots els teus crits i els deixes delicadament sobre la pedra més alta per alimentar els corbs que et pentinen el cel. Passa que tens set, que et beuries tots els rius que algun cop han nascut entre el paisatge que t'acull. Les mans se t'obren per totes les esquerdes que han viscut i s'aferren a la roca que et permet el descens. Passa que et trobes. Que t'estires a la falda i t'hi enterraries viva. I sobretot passa que en apagar els llums del dia, en recordar la muntanya al llit, les cames se t'escapen. Creus que és la por a la caiguda, la por a acabar en aquell embut que tot s'ho empassa, però després et concilies amb la son, una mica pel cansament i una mica també pel convenciment de que per enlairar-se, cal perdre la por a deixar de sentir el terra sota els peus.

Escriure. Pedres. Matemàtiques.

Per deixar d'escriure't he deixat d'escriure. He intentat no escoltar mentre parlaves però m'he deixat hipnotitzar pels punts suspensius. Hi he abocat la vida sencera tot i no veure-hi el terra al fons del pou. He tirat pedres, centenars, esperant que potser la propera al ser més gran que l'anterior fes soroll en tocar el terra. I res. He pensat que potser, després de llençar-hi una muntanya, el fons arribaria a la superfície. I res. Tot i així m'hi he seguit abocant, segon rere segon, tota jo, tot el que conec, en aquest pou tan fons que no respon a la insistència de la caiguda. Potser l'aigua del pou no sigui més que la foscor. Potser al fons del pou no m'hi esperi res més que silenci. Potser algun dia deixaré de sentir l'instint d'escriure't. Deixaré de sentir l'instint d'abocar tota l'existència en uns punts suspensius que s'escapen entre quatre paraules mesurades amb esquadra i cartabó. Potser algun dia les matemàtiques em seduiran i em brindaran l'evidència de que 2 i 2, fan 4. 

Hi cap

Encara et sorprèn trobar la felicitat rere la intenció. Fora de la inèrcia. Atrapar-la en instants tan petits que no imaginaves que hi pogués cabre. En el cotxe que atures en trobar el vermell, en el vent que empeny les onades, en la llum que precedeix la lluna, en les passes que dibuixen les muntanyes, en la primavera que retalla el blau.

Un fil

Ja arriba la claror de la nit a aquest escenari que és sempre espectacle. L'has vist tants cops que et costa seguir-te com un mateix espectador. T'has llançat al mar des de la finestra per retrobar-te amb la onada primera, però tan sols has pogut trobar glopades salades de pell morta. Silenci, la lluna arriba i amb ella, un fil. Sempre un fil.

Primavera

Cada gota un ball.
Dins la set, fertilitat.
Sents com menja el verd?

Revolucionats

Nosaltres viurem la revolució, Ester, nosaltres la viurem!. Apareixien aquestes paraules sobre la taula i impactaven en tu. No sabies que era aquesta l'espurna que esperaves fins que t'ha rebentat els timpans. No sabies tampoc que les teves pors, els teus anhels i la teva utopia silenciosa pogués ser tot alhora cridat en una sola frase. En boca aliena. Amb força. I credibilitat. Has passejat tots els interrogants sobre superfícies infinites i no n'hi ha ni un de sol que es sostingui dempeus. A veure qui amaga l'emoció. A veure qui espera l'escenari. A veure qui pot provocar-la. 

Il·lusió

És tan fàcil construir-te al meu costat que em sorprèn no trobar-te el tacte en estendre la mà...

Arriba. Arribarà.

Ja és hora de vestir les branques. Neix, primavera, que t'enyoro l'eternitat.

Circuit tancat

Quantes paraules es perden en el gest que busca per cada racó, quantes intencions desbocades tornen a mi exhaustes sense trobar moviment, quanta creació retinguda rere els murs de qui no obeeix la força d'empènyer el bolígraf contra el blanc, quantes cares, quants suïcidis, quantes cartes. Aferència i eferència. Tot mor en mi. 

Nits d'insomni

Va per encendre l'espelma però s'adona que l'habitació està inundada d'una llum líquida blavosa. La lluna penja baixa sobre la línia de l'horitzó i degota llet sobre les aigües negres del mar.

La llarga vida de la Marianna Ucrìa, Dacia Maraini 

Escolta,

per què no riem sempre tu i jo? 

El fons del negre

Si podéssim despertar en cada moment el sentit més ampli del que estem vivint segurament no se'ns passaria per alt que a vegades parlem de coses importants entre somriures nerviosos i paraules que ni es veuen entre el milió de pedres que ens ocupen les boques. Si podéssim aturar-nos i escoltar-nos, amb els ulls tancats i sense el tictac, sentiríem que som molt l'altra. Però de totes maneres sempre hi ha el moment en que es troben les nostres mirades i tot i les pedres, el tictac i la nostra estranya manera de relacionar-nos ens veiem els budells en el fons del negre que ens penetra. T'alço una copa i et felicito els 29, que potser són 27 i et desitjo menys tictac, més somnis i més mar. 

Condueixes

Era fosc, les mans al volant. M'encanta el tacte del volant. La carretera i els estels, tot entre les mans, i tu. Tu conduint. Recordo el dia que sonava música i jo escrivia en una llibreta, tu conduint amb la tranquil·litat a vessar i jo desfent-me al seient del costat en unes paraules que s'estavellaven a cada revolt. No preguntaves, sabies que tard o d'hora serien teves. Quantes vegades hauràs esperat, m'hauràs esperat?. Tranquil·la, estirada sobre el llit, amb l'espera repartida per tot el teu cos llarg. És fantàstica la imatge que tinc de tu. Potser són fantàstiques sempre les imatges tacades pels kilòmetres. Ho sento, avui conduïa i t'enyorava, encara. 

Hi lluito

Em domina el desig de destruir cada pedra amb la saliva corrosiva que engendra el teu record.

Tots

De dia i de nit

Agafes les bambes i surts abans de les 9 del matí. No saps on vas. L'únic que se't repeteix sota la pell és el desig d'esprémer la lluna que encara penja d'un fil al cel, la mateixa lluna que fa dos dies vas veure néixer sobre el mar, tímida rere uns núvols que amagaven el seu rostre nu. Però la nit li ha fet bé, l'ha ajudat a despendre's de les teranyines i ara llueix, exuberant la seva plenitud i el seu retall de mancança amb la tranquil·litat de qui sap que tot i minvar, tornarà a créixer, que la vida al final no és res més que això, seguir creixent i decreixent, omplir-se i buidar-se, lluir al bell mig del cel, de dia i de nit, que creieu-vos-ho o no, ens han enganyat sempre. La lluna no és només de nit. 

Blaus

Trobar tots els blaus.
Ulls, mar i cel. 

Servides en una copa

S'obre Barcelona, es parteix el ciment i reviu la lluna. Torna el pas que avança i la música que incendia. El bategar caòtic de la ciutat. El pes fa tremolar el terra, el so hi penetra i les esquerdes s'evidencien descarades. Crides el silenci a través de tots els vents que et fan empremta. Deixeu-me respirar la nit, deixeu-me respirar la ciutat, deixeu-me respirar amb el cos sencer les clivelles engendrades tot aquest temps. Que esclatin les entranyes d'aquesta bonica Barcelona i que quedin servides en una copa les seves profunditats.

Clarejar

Pujaré el cim, m'alçaré sobre el far i no abaixaré la mirada fins que no vegi com la lluna eleva el mar fins el migdia.

Blanc

Hi ha un blanc immens, atroç, que tot ho vol i tot s'ho empassa. També, però, allarga la mà i ofereix un pinzell. Tu decideixes, diu. Jo decideixo.

Vermells

hi ha mans que saben del gris fer color

                                                                                           [Agnès]

Assedegada

Me la beuré tota, la llum de Febrer.                 

Esclat

Crema la gola a les nits, crema la set que creix a mesura que avança l'hivern, crema viure sense pluja i sense lluna, saber-se les absències de memòria i alimentar les converses amb un mateix. Afortunadament però, sempre resta el consol del piano i de tant en tant, un esclat de dolçor que et remou l'ànima i t'apaivaga la set. 

Enèsima carta

T'he escrit tants cops aquesta carta que penso que no li cal una nova introducció, em menjo els preàmbuls i vaig directa a tu. Em costa acceptar que els pensaments no t'arribin, que la via que em neix al ventre es perdi sense arribar a conèixer el mar. Perquè no et troba, oi? O potser sí, potser cada paraula, cada enyorança s'enfilen per cadascun dels kilòmetres que ens separen i aquesta nit ja arriben al teu cos i les perceps com una fiblada que reconeixes d'un passat que ja has oblidat. Tanques els ulls i una mà t'acaricia l'aire que t'envolta sense atrevir-se a tocar-te. Quin va ser el dia que vaig deixar de tocar la teva pell? Quina va ser la darrera vegada que em vas dir que t'agradava com reia? Crec que tota la carta, que totes les cartes, te les he escrit sempre per fer-te saber que m'encanten els teus ulls quan em dius que estic guapa quan ric. M'he equivocat, perdona, em traeixen els temps verbals. Suro sobre un llistó conjugat en present. Disculpa la meva lentitud, disculpa la meva covardia, disculpa les meves arrels i les meves paraules que sempre et torben. Moriria per dir-te que sóc capaç d'enfonsar-me en el mar que hi ha a l'altra banda del llistó. Moriria per dir-te que sóc capaç d'enfonsar-te en el passat.