De camí

Montes en primavera;
por mi nombre me llaman,
no sé de donde.

Sueño de la libélula, Natsume Soseki

em prenc la llicència d'utilitzar la fotografia, que em sembla preciosa i aprofito per felicitar a les mans que la van disparar...

Geroarte

Tarragona es fragmenta per poder abraçar amb plenitud el gran somriure que aviat partirà. Demà ja es diran adéu, però aquesta nit els pertany... colors, trens, mar, runes, campanes i ferro estan de festa, el comiat serà feliç i l'arreveure omnipresent. 

Pèndol

què lluny que es pot estar de la proximitat...

Reflex

que defineix

Absències

avui la lluna m'ha fet un regal, la seva absència. 

Tots els silencis

El sol m'ancora en aquesta terrassa que és niu i terra fèrtil, llit que habitaré fins a l'hora de partir... mesos enrere nuesa i vergonya eren l'aigua que aquest mateix sol escalfava en aquesta mateixa terrassa. 

Ara el sol juga amb el vent esmunyint-se entre els meus cabells i jo gaudeixo del subtil ball que neix de la ferma unió entre exterior i interior en aquesta terrassa en la que anys enrere habitaven les cames més llargues del món. S'estiraven entre les rajoles desproveïdes de cos, dintre d'uns llarguíssims texans que ara només es vesteixen de silenci, un silenci que va arribar amb la naturalitat amb la que transcorren els segons i amb la incoherència del minut que esdevé de les 23:59: canvia el dia i si vols parlem d'ahir, però ja mai més serem avui. 

Com arriben tots els silencis, poderosos i imponents, amb naturalitat i incoherència, com els segons que abracen, com els minuts que allunyen. 

Llum

Dintre la plenitud del no-res t'espero, lluna, a que foradis el cel i penetris per les escletxes que et reservo a la meva finestra salada...

Transició

moren les roselles asfixiades per la incandescència d'una lluna que no para de créixer.

Disfressa

va assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles...!

Carta vuitena

Potser tot allò que ens sembla terrible no és altra cosa, en el fons del fons, que un desemparament que ens demana auxili. 

Per això cal que no s'espanti, estimat senyor Kappus, si davant de vostè es dreça una tristesa tan gran com mai no l'ha sentida, si un neguit, com llum o ombra de núvols, passa per les seves mans o pel damunt de totes les seves activitats. Ha de pensar que hi ha alguna cosa en vostè que esdevé, que la vida no l'ha oblidat pas, que és en bones mans i que aquestes mans no el deixaran. Per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment, o malenconia si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? Per què vol obsessionar-se amb la pregunta per llur origen i sentit? Vostè sap prou bé que es troba en un estat de transició i que res no desitjava tant com transformar-se. Ara bé, si en la seva evolució pateix alguna molèstia, pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que li és estrany; cal, doncs, ajudar-lo a estar malalt, a fer que pateixi tota la malaltia, a fer que esclati. Així farà progressos i anirà endavant. Estimat senyor, en vostè ocorren ara tantes coses! Li cal ser molt pacient, com un malalt, i ben refinat, com un convalescent, perquè potser és tant l'un com l'altre. Encara més, vostè és també el metge que el vigila. I en totes les malalties hi ha molts dies en els quals el metge no pot fer altra cosa que esperar. I això és el que, sobretot, ha de fer com a metge que el guareix.

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke

Amant del pretèrit

amb la mateixa facilitat que la sorra desdibuixa l'arribada de l'aigua, l'amant del pretèrit esborra tot possible present amb les engrunes del passat. 

Llunàtica

M'agrada que la Primavera mori sota la lluna creixent, dóna certa esperança... i que en el seu llit de mort, s'apropi a besar el verd dels arbres tan a prop com sigui possible, per arribar al perigeu ni més ni menys que la nit més curta de l'any, que aleshores ja bressolarà les primerenques nits del nounat engendrat durant 9 mesos. I amb ell, tornarem a néixer. I que amb ell, tornem a néixer. 

més enllà

moviment que atura, endinsa i crida sense paraules.

Vida

La vida em surt embolicada per una llàgrima que mor ofegada abans de ser més enllà que humitat. Se'm fa fàcil tenir-te aquí i 3 hores abraçant-te no és suficient per dir-te que t'enyoraré. Dolça enyorança d'haver-te trobat...

Innocència

Hem comès un error de base: pensar que la innocència parteix de la inconsciència, de la ignorància.

Assolellades

com no havia de sortir?

Touché

Cançó de bressol

Vine, xiuxiueja'm a cau d'orella... que tu no crides com la ciutat, tu insinues amb les eternes corbes les paraules que acompanyen les passes en el seu camí... estimada, embolica'm amb el vent que neix del blau i porta'm a les alçades que treuen la respiració. 

Recepta

hi ha molts punts i tan sols una certesa: l'interrogant.

potser faig un pastís. 

Horitzó

ntal

i si decidís elevar un dels seus extrems?

Sense equilibri

se m'emboliquen les cames i les moc agitadament, no puc mantenir-me en peu sota l'amenaça d'unes aspes afilades amb fal·lera de retallar i que no descansen fins arribar a l'os, fins a mossegar la personalitat, fins a deixar només el nom, les paraules.