Carta vuitena

Potser tot allò que ens sembla terrible no és altra cosa, en el fons del fons, que un desemparament que ens demana auxili. 

Per això cal que no s'espanti, estimat senyor Kappus, si davant de vostè es dreça una tristesa tan gran com mai no l'ha sentida, si un neguit, com llum o ombra de núvols, passa per les seves mans o pel damunt de totes les seves activitats. Ha de pensar que hi ha alguna cosa en vostè que esdevé, que la vida no l'ha oblidat pas, que és en bones mans i que aquestes mans no el deixaran. Per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment, o malenconia si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? Per què vol obsessionar-se amb la pregunta per llur origen i sentit? Vostè sap prou bé que es troba en un estat de transició i que res no desitjava tant com transformar-se. Ara bé, si en la seva evolució pateix alguna molèstia, pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que li és estrany; cal, doncs, ajudar-lo a estar malalt, a fer que pateixi tota la malaltia, a fer que esclati. Així farà progressos i anirà endavant. Estimat senyor, en vostè ocorren ara tantes coses! Li cal ser molt pacient, com un malalt, i ben refinat, com un convalescent, perquè potser és tant l'un com l'altre. Encara més, vostè és també el metge que el vigila. I en totes les malalties hi ha molts dies en els quals el metge no pot fer altra cosa que esperar. I això és el que, sobretot, ha de fer com a metge que el guareix.

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke