Vine, xiuxiueja'm a cau d'orella... que tu no crides com la ciutat, tu insinues amb les eternes corbes les paraules que acompanyen les passes en el seu camí... estimada, embolica'm amb el vent que neix del blau i porta'm a les alçades que treuen la respiració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada