T'he escrit tants cops aquesta carta que penso que no li cal una nova introducció, em menjo els preàmbuls i vaig directa a tu. Em costa acceptar que els pensaments no t'arribin, que la via que em neix al ventre es perdi sense arribar a conèixer el mar. Perquè no et troba, oi? O potser sí, potser cada paraula, cada enyorança s'enfilen per cadascun dels kilòmetres que ens separen i aquesta nit ja arriben al teu cos i les perceps com una fiblada que reconeixes d'un passat que ja has oblidat. Tanques els ulls i una mà t'acaricia l'aire que t'envolta sense atrevir-se a tocar-te. Quin va ser el dia que vaig deixar de tocar la teva pell? Quina va ser la darrera vegada que em vas dir que t'agradava com reia? Crec que tota la carta, que totes les cartes, te les he escrit sempre per fer-te saber que m'encanten els teus ulls quan em dius que estic guapa quan ric. M'he equivocat, perdona, em traeixen els temps verbals. Suro sobre un llistó conjugat en present. Disculpa la meva lentitud, disculpa la meva covardia, disculpa les meves arrels i les meves paraules que sempre et torben. Moriria per dir-te que sóc capaç d'enfonsar-me en el mar que hi ha a l'altra banda del llistó. Moriria per dir-te que sóc capaç d'enfonsar-te en el passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada