i potser t'asseus en un banc camí de casa i te n'adones que les passes que t'han portat fins al repòs n'alternaven una endavant, una enrere. Resulta difícil avançar en una balança tan ajustada. El fosc mirall de la nit batega davant els teus ulls, es mou al ritme d'una lluna que empeny les onades fins a reposar sobre la sorra. La pluja mulla el mar, a tu no et sap tocar, ets impermeable. Sents l'aigua acariciar-te la pell però no la deixes nodrir les teves cèl·lules, rellisca segura sobre la superfície fins arribar al terra, com la neu fosa dels cims, com la llàgrima que no pots engendrar.
i potser t'aixeques, potser ja dorms, potser mai t'has assegut, potser mai has plorat, potser mai ha plogut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada