sota el mar no hi ha ningú. els meus ulls poden obrir-se com fa temps que no s'obren sota les onades, retraten el moviment de les mans i dels músculs que ara, conscientment, es mouen per voluntat pròpia. quina sorpresa sentir el cos responent al cervell, també feia temps que no ho aconseguia. ara els peus junts, ara els braços junts, agafa aire i avança. així de fàcil. i avança. sota el mar no hi ha ningú però hi ha de tot. de lluny se senten les notes conegudes d'un piano, de més a prop els peixos que no sé distingir m'acaricien els moviments. de sobte l'aigua és càlida i només a una braçada torna a ser freda. el sol travessa tots els blaus i il·lumina les profunditats, que un cop conquerides per la seva llum, ja no ho són tant. sota el mar no hi ha ningú però hi sóc jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada