La lluna se'ns ha empassat. Era de nit i ningú ho ha vist. Totes les nostres paraules, mirades, somriures i complicitat. Li ha semblat una mica dens i ho ha acompanyat d'una copa de les onades dels nostres cabells. Només ens ha deixat a la Terra la carcassa buida dels nostres cossos que ara ja no saben com trobar-se. Han quedat buits del que un dia van ser. Potser si anem a la lluna podríem convèncer-la de que se'ns cruspís els cossos i a dintre, dintre del ball de la seva lluïssor, potser podríem tornar a trobar-nos i un cop juntes, per exemple, jugar a fer ombres xineses projectades als planetes. Jo només sé fer ocells, conills i gossos però si vols, puc aprendre'n moltes altres mentre et decideixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada