.jpg)
Començo a creure en una intel·ligència instintiva, que com més lluny estàs d'on vols et punxa les emocions i et desinfla l'ànim. Avui m'hagués agradat seure al teu costat i potser ser una mica més coherent. Que les paraules s'encallessin i finalment sortissin, com quan et costa pujar al meu llit però sempre ho aconsegueixes. Ho aconseguies. Tenia ganes de revisar àlbums, de viure'ns tants anys enrere que ni ens reconegués. De veure't galtuda, de veure'm calba.
I aquí estic, lluitant contra els últims minuts del teu dia. Se m'omple la boca de felicitat. Que no cal que t'ho digui, oi? Que te la desitjo tota, una sola i ben gran, sense plurals, sense incoherències.
I aquí estic, lluitant contra els últims minuts del teu dia. Se m'omple la boca de felicitat. Que no cal que t'ho digui, oi? Que te la desitjo tota, una sola i ben gran, sense plurals, sense incoherències.
Llegirà aquest escrit, oi? Si volies fer-la plorar, segur que ho aconsegueixes. No li amaguis les paraules que li dediques.
ResponEliminaT'he de confessar que he remirat el teu blog al llarg del dia per si hi havia sort i queien -amb l'excusa de l'aniversari- unes paraules teves dirigides cap a mi. Fa escasses hores que t'he llegit i encara no sé com trencar aquest silenci.
ResponEliminaUn munt de coses s'han sacsejat aquí dins en llegir-te, en escoltar-te... fins i tot alguna d'elles s'ha obert camí per alguna escletja oblidada i s'ha mostrat a plena llum del dia, tímid, d'avui.
Gràcies et dic amb la boca plena com tu de felicitat.
Tant de bo trobem el camí per encetar la coherència... "també jo em trobo lluny d'on vull ser" (et diria amb tinta invisible d'aquella que sé que tu llegiràs)
Belles paurales que ben segur han arribat al seu destí.
ResponElimina