crear

em té enganxada... 

[fotografia]

sobre l'aigua

Al carrer del mar un metge menja mongetes mentre mira el moll amb melangia, un nan es creu capità d'una boia, una núvia desfila amb un vestit de xarxes, un vell balla i badalla sobre una catifa d'escates, un poeta crida: PARLAR DEL MAR ÉS MOLT DIFÍCIL!

Carrer del mar, Joan Barrets - Mar Borrajo

i que torni a començar!

estiu, tardor, hivern, primavera...

Les que no eren Glauka

elles no lluitaven, entenien el que és gran com un reflex del més petit, es submergien i movien les seves cues, que el mar s'accelerés, creixés, xoqués, rebentés, que elles l'ajudarien amb el seu moviment constant. I quan tornés la calma, ja tornarien amb ella a pentinar-se els cabells a la superfície banyada per la lluna. 

però elles no coneixien l'amor, coneixien l'eternitat. 

Inabastable

no em puc creure que encara quedi un mes de claror creixent, on li cap al dia tanta llum?

Empremtes

encara no ha arribat l'estiu i la meva pell ja lluita per ser lliure de tatuatges emocionals... 

Gotes blaves

només que el cel regui el record de tant en tant, ja em serveix per sentir-te a prop, i ni que sigui un cop cada 6 anys, què a prop... 

Escoltar

En mi pots contemplar l'estació de l'any

quan ja ben poques fulles (o cap) pengen encara, 

tremoloses pel fred, de branques sense tany, 

cors on fa poc cantaven ocells amb la veu clara. 

En mi veus el crepuscle d'un dia en què a ponent 

la posta ja s'ha fos i a poc a poc la nit

(l'altre jo de la mort) arriba lentament

i, negra, se l'endú i la tanca en l'oblit. 

En mi veus el fulgor del foc que es calmarà 

sobre les cendres de la seva galania, 

com un llit d'agonia on haurà d'expirar

consumit per la flama amb què abans es nodria. 

Perceps això, que et fa l'amor il·limitat, 

perquè estimes qui hauràs d'abandonar aviat. 

- El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner; el sent?

Stoner, John Williams

Repòs

Sueño de la libélula:
una vez, y otra, y otra...
la punta de una estaca. 

Sueño de la libélula, Natsume Soseki

Mans esteses

Ni tan sols evitant el so de la pluja al caure he pogut impedir que es despertés.

Poesia

Portava tant de temps esperant-la...

va allargar la mà en un moment en que pensava que podria atrapar-la. Però a vegades els mil·límetres es creuen kilòmetres, es multipliquen varis cops per 1000 i la llarga cua de zeros crea una densitat que tot i no percebre's, resulta impenetrable. 

Portava tant de temps esperant-la, que sabia que no arribaria.

Ho sento,

però toca somriure!

vertebral

l'inevitable costum d'enviar-vos de viatge.

Constel·lant

Los humanos siempre hemos intuido - y seguiremos intuyéndolo siempre, sin poder encontrar pruebas de si se trata de un autoengaño - que en lo más profundo de nuestro ser llevamos una imperceptible luz inmaterial que probablemente persiste aun después de que el cuerpo fenezca. Esta luz está constituida por un gran número de rayos, cada uno de los cuales es uno de los rasgos humanos sustanciales. Las personas que tienen rayos afines forman constelaciones humanas. Un sinnúmero de personas conforman cada una de esas constelaciones humanas. Cada individuo pertenece a tantas constelaciones como rayos componen su luz. Un sinnúmero de personas están relacionadas en la misma constelación, aunque sus caminos nunca se crucen: para formar parte de una constelación humana no hace falta estar cerca de los demás integrantes o vivir en la misma época, sino poseer, dentro de su luz inmaterial, aquel rayo que es el característico de la constelación. Algunos de esos rayos son propios de la locura. Las constelaciones creadas por la locura están entretejidas con las demás constelaciones humanas, por compartir los mismos individuos, pero a pesar de todo parece como si cada una de las constelaciones de la locura brillara sola, en un cielo aparte. 

La hermana de Freud, Goce Smilevski

Salada,

amb la càmera a les mans, el mar als cabells i el somriure als llavis, et miro.