que soni la màgia! i aquesta veu que m'esgarrifa, com si sempre m'hagués acompanyat... ja no vull escoltar més lletra, ja no vull perdre'm entre records, ni pensar, ni seure, ni dubtar, ni esperar... que ara m'aixeco, m'acomiado de la letàrgia, li faig un dolç petó a la galta i li agraeixo la seva companyia, però que ja n'hi ha prou, que l'aigua m'espera i el tomàquet, els punts i els altres punts, el cel i tu... que em segueixes acompanyant amb aquesta veu que desperta, què ràpid que se me'n va el dit cap el time to think... però no, rectifico i em quedo amb the walker... tinc les ungles llargues i els cabells despentinats, tinc ganes de viure amb compassió i sense tristesa, em fan por coses però vaig saltant, potser acabo amb els genolls pelats, però ja em posaré una gasa perquè no em facin mal els llençols, llençols que espero que a partir d'avui siguin reflexius i va Morfeo, concedeix-me un somni que em faci saber...
Tens els llençols molt aspres? Si et surt sang dels genolls de tan saltar no te'ls curaré perquè potser em desmaiaria però seguiria saltant al teu costat...i no, encara no entenc moltes coses i no trobo les cançons i és tot ben estrany...però m'agrada.
ResponEliminadelesparaules