m'enlairo en l'angle que dibuixen la teva orella i el borrissol daurat que t'assenyala la galta, els dits són ales, rodes i cames, es passegen a ritme de dimecres desocupat entre els cabells que s'enfilen cap el sostre, és carícia, joc, paraules... i silenci, què bé que dormis i sé que estàs dormida, perquè estàs rient... la teva respiració atreu els meus dits, que busquen amb intensitat l'arrel dels rínxols que els abracen. M'aturo. Deixo anar la força i recupero amplitud. Somric. Un Sol inexistent t'il·lumina... però tu dorms malgrat la llum i jo dormo amb tu...
Et torno el somriure que m'has robat :)
ResponEliminaCom és que sempre dormo quan tu estàs desperta? Com és que mai dorms, excepte aquella vegada, quan jo estic desperta? Com és que tens un bolígraf mental que et funciona tan bé per escriure en la memòria?
ResponEliminamalgrat la llum, i malgrat tot!
delesparaules