Ja fa mesos que em bateguen les paraules. Que em falta temps. Que em falta ordre. Que em falta terra. Jo que sempre he volgut ser aire i aigua i foc, me n'adono que em falta terra.
Volia escriure, pensar, retenir la teva mà entre les meves aquell vespre de dimecres de cotxe i teatre. Volia escriure, pensar, retenir les espines que ens ferien les cames aquell matí de dijous, perdudes, mentre remuntàvem el riu amb l'esperança de trobar repòs, camí i retorn. Volia escriure, pensar, retenir que l'amor no és un sol. Que l'amor també es vicia, que l'amor també pot ser esclavitud. Però que també es reaprèn. I es reaprèn. I es reaprèn. I és possible estimar el que és nou.
El teu verd. El nostre terra.
