dijous, 19 de gener de 2017

blanca

a vegades no escrius perquè la voldries blanca, la tinta.

aleshores és quan l'a vegades esdevé mai. o sempre. tant se val, no hi ha diferència. 

dilluns, 17 d’octubre de 2016

diumenge, 21 de febrer de 2016

Perillós

El perill de llegir-te anys enrere és trobar-te completament abocada a l'amor, desenfrenada i flexible.
Deixar de llegir, tancar els ulls i sentir-te el gel. 

divendres, 5 de febrer de 2016

womurrang

sempre torna just en el moment en que t'oblides de que va marxar. torna la gana just quan t'has extirpat l'estómac i el tens entre les mans inútil i rajant sang. torna la necessitat just quan crides que no i el so s'extingeix en un buit que ningú no sent. torna la mort just quan creies que eres a casa. 

dijous, 10 de setembre de 2015

Llarg i feliç.


T'imagines remuntar-te a l'origen i sentir-te dins el ventre? 

Quin orgull de ventre, el que avui fa 31 anys es partia de dolor per donar-te vida. Per donar-t'ho tot sempre. Tant de bo sabés donar-t'ho tot jo també i pogués regalar-te en un record la ingravidesa i el silenci d'aquells 9 mesos per a que en podessis disposar qualsevol mes d'abril. T'ofereixo, però, el riure i el joc, el mar sempre a l'abast, la copa alçada i el meu desig que s'escampa per tot el que encara ha d'arribar i t'ho torna llarg i feliç.  

dimecres, 9 de setembre de 2015

Respondre

Em preguntes què és i et desvio els ulls, em vesteixo de bufó i t'empaito amb una estupidesa. Rius però insisteixes. Jo callo i m'escapo. Potser encara sempre tingui una escapada en reserva. Potser l'hivern que portava anys cultivant pell endins encara bategui demanant presència. Em preguntes què és i et tinc la resposta, però m'escapo. M'escapo de mirar-te i dir-te que és la llum d'aquella tarda a València, que és la tendresa d'aquell dia en sortir de la piscina, que és la disculpa, sempre a disposar. Que és la mà que sempre busca. Que és el riure que sempre esclata. Que és la pregunta que avui troba. 

dijous, 23 de juliol de 2015

-ent.


Ja fa mesos que em bateguen les paraules. Que em falta temps. Que em falta ordre. Que em falta terra. Jo que sempre he volgut ser aire i aigua i foc, me n'adono que em falta terra. 

Volia escriure, pensar, retenir la teva mà entre les meves aquell vespre de dimecres de cotxe i teatre. Volia escriure, pensar, retenir les espines que ens ferien les cames aquell matí de dijous, perdudes, mentre remuntàvem el riu amb l'esperança de trobar repòs, camí i retorn. Volia escriure, pensar, retenir que l'amor no és un sol. Que l'amor també es vicia, que l'amor també pot ser esclavitud. Però que també es reaprèn. I es reaprèn. I es reaprèn. I és possible estimar el que és nou. 

El teu verd. El nostre terra.