17...

t'emportes el melic 17 i a mi tan sols em resten els punts suspensius per retenir el que em vas prendre. no em queda cap línia, ni corda, ni llaç i el 18 atropella. que sigui millor, diuen. però jo no vull que el 17 passi. no vull convertir un número en un punt d'inflexió. tinc por al temps i perdo l'esperança més sovint del que voldria. no sé com fer-ho per somriure't 18 si em permeto plorar. 

Adormida

Costa la nit quan tu t’adorms.

El teu son carregat de por.
La teva por que no sap encara com amagar l’amor.

Esperança

Si hi fossis et diria que he acabat abraçant el teu nom. Que vull tenir un gat. Visitar-te quan tens guàrdia i regalar-te un llibre. Que ets guapa com ningú. Que viatjar juntes és voler-ne més i per sempre. Que somio amb la guitarra mentre cuino. Que em desfaig quan et veig riure. Que som molt diferents però que no me les crec les diferències. Si hi fossis et diria que sóc feliç. Que vull construir un altre cop. Crear un nou abecedari que ens parli de tot i que no calli mai. Que m'és igual que triguis a despertar-te. Que m'és igual que em facis esperar. Que m'és igual que et perdis en el desordre. Que et vull a tu, amb cadascuna de les teves lletres. Que les teves lletres m'han donat aigua i foc.

I que tant de bo repòs i incendi seguissin bategant encara. 

blanca

a vegades no escrius perquè la voldries blanca, la tinta.

aleshores és quan l'a vegades esdevé mai. o sempre. tant se val, no hi ha diferència. 

El timbre

Abans d'arribar a casa t'has aturat al bosc a buscar llenya i l'has carregat al cotxe. S'incendiava al seient del costat durant el trajecte. T'has ferit les mans en traslladar-la, però ja tens la foguera que volies sota el llit. Tot i cremar-te la pell i atravessar-te les entranyes. Ja pots seguir somiant.

Primavera

Empassa't el silenci si us plau i que aquest germini dins teu les paraules que ens tornin les mans.

Com?

La foscor olora a tu.
Com sostenir la nit, cada nit, sobre els llençols?

Al vent

Es fa pas a crits l'hivern. I tu t'agenolles i et sotmets a la seva violència i li pregues que se t'endugui el desig amb cada fulla arrancada. Que es descompongui entre l'asfalt i se l'empassi la gravetat. Estimes les branques nues, però les conceps inassolibles. Et creix el dubte entre les arrels. S'engreixa l'hivern i tu li pregues de nou: omple't, sacseja'm. Canvia'm, sorprèn-me. Que fins i tot nua em reconegui.

Escriure. Pedres. Matemàtiques.

Per deixar d'escriure't he deixat d'escriure. He intentat no escoltar mentre parlaves però m'he deixat hipnotitzar pels punts suspensius. Hi he abocat la vida sencera tot i no veure-hi el terra al fons del pou. He tirat pedres, centenars, esperant que potser la propera al ser més gran que l'anterior fes soroll en tocar el terra. I res. He pensat que potser, després de llençar-hi una muntanya, el fons arribaria a la superfície. I res. Tot i així m'hi he seguit abocant, segon rere segon, tota jo, tot el que conec, en aquest pou tan fons que no respon a la insistència de la caiguda. Potser l'aigua del pou no sigui més que la foscor. Potser al fons del pou no m'hi esperi res més que silenci. Potser algun dia deixaré de sentir l'instint d'escriure't. Deixaré de sentir l'instint d'abocar tota l'existència en uns punts suspensius que s'escapen entre quatre paraules mesurades amb esquadra i cartabó. Potser algun dia les matemàtiques em seduiran i em brindaran l'evidència de que 2 i 2, fan 4. 

Arriba. Arribarà.

Ja és hora de vestir les branques. Neix, primavera, que t'enyoro l'eternitat.

Hi lluito

Em domina el desig de destruir cada pedra amb la saliva corrosiva que engendra el teu record.

Esclat

Crema la gola a les nits, crema la set que creix a mesura que avança l'hivern, crema viure sense pluja i sense lluna, saber-se les absències de memòria i alimentar les converses amb un mateix. Afortunadament però, sempre resta el consol del piano i de tant en tant, un esclat de dolçor que et remou l'ànima i t'apaivaga la set. 

Cendra i prou

Vaig veure morir l'amor a la teva boca i em vaig acostar tant com vaig poder per a sentir-li l'últim alè. Amb la orella enganxada a les teves paraules, vaig sentir com es precipitava la cendra dels teus llavis. No ha estat fins ara però, que he entès que tot i els mil·lennis de pacient espera, mai cap Fènix ressorgirà de l'homicidi que vas cometre.

Contra la gravetat

T'has resistit tant de temps a la gravetat que aquesta nit finalment has cedit a la seva força i has caigut sobre el meu cos. Llàstima que només fos la teva fotografia.

Traïció

Cada vespre en caure l'última peça de roba al terra la meva pell em traeix i dibuixa el teu nom, quedant les lletres entre el color més pàl·lid, desafiant a la gravetat suspeses en malucs, espatlles i coll. 

(Des) esperar

Has entrat per la finestra, m'has aturat el trajecte, t'has aparegut en acabar les escales i m'has esperat a l'hora del descans. Has trobat tants moments. Has procurat per mi i has pensat en plural. M'has mirat als ulls i has parlat, les onades ens han acompanyat i la teva mà m'ha tocat. M'has traspassat i no ha passat res. M'has traspassat i ha passat tot. Ha passat res esperant que passés tot. 

males notícies

ja tenim els resultats: has envellit quatre segles en poc temps. el cor no s'ho esperava i se t'ha pansit. ho sento.