Vaig veure morir l'amor a la teva boca i em vaig acostar tant com vaig poder per a sentir-li l'últim alè. Amb la orella enganxada a les teves paraules, vaig sentir com es precipitava la cendra dels teus llavis. No ha estat fins ara però, que he entès que tot i els mil·lennis de pacient espera, mai cap Fènix ressorgirà de l'homicidi que vas cometre.
Uf. És tan fàcil sentir-se identificat amb aquestes paraules que fa una mica de basarda i tot.
ResponEliminaSe m'han obert els ulls com a plats tot i les hores.
ResponEliminaÉs...
Reconforta sentir-se acompanyada entre la cendra, XeXu!
ResponEliminaXuxo, a vegades va bé obrir els ullets...