Se t'enganxa al cap, balla dins teu donant cops contra la paret esperant que el moviment arribi a braços, cos i cames i tu et sents inquieta, amb la ment inquieta però el cos aturat. Cadira, colzes i llibres. Però arriba la nit i el fred que et surt de la boca, i la melodia que es segueix repetint. I l'espera, la dolça espera que posa fi a l'enyorança. El ritme creix, el ritme et creix i comences a ballar sense que t'importin cotxes o gent, cantes també i mires la lluna, espectadora incondicional, i no saps com però ja ocupes tota Plaça Espanya i et segueixes creixent, rebutges el pedaç de paper i el llapis tot i la inèrcia i segueixes donant voltes mentre t'enlaires. Ella arriba, et caça el peu i et torna al terra, però no et treu el ritme que creix, ni el somriure que neix, ella no treu, ella mai treu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada