dimecres, 25 de desembre del 2013
descalça
et despulles la tardor i passeges feta branca pel passadís, com si la nit i el silenci haguessin portat el món sencer sota les teves passes.
dissabte, 14 de desembre del 2013
In crescendo
Se t'enganxa al cap, balla dins teu donant cops contra la paret esperant que el moviment arribi a braços, cos i cames i tu et sents inquieta, amb la ment inquieta però el cos aturat. Cadira, colzes i llibres. Però arriba la nit i el fred que et surt de la boca, i la melodia que es segueix repetint. I l'espera, la dolça espera que posa fi a l'enyorança. El ritme creix, el ritme et creix i comences a ballar sense que t'importin cotxes o gent, cantes també i mires la lluna, espectadora incondicional, i no saps com però ja ocupes tota Plaça Espanya i et segueixes creixent, rebutges el pedaç de paper i el llapis tot i la inèrcia i segueixes donant voltes mentre t'enlaires. Ella arriba, et caça el peu i et torna al terra, però no et treu el ritme que creix, ni el somriure que neix, ella no treu, ella mai treu.
Etiquetes de comentaris:
(som?)riure,
ball de paraules,
impuls,
moments
dimarts, 10 de desembre del 2013
Cendra i prou
Vaig veure morir l'amor a la teva boca i em vaig acostar tant com vaig poder per a sentir-li l'últim alè. Amb la orella enganxada a les teves paraules, vaig sentir com es precipitava la cendra dels teus llavis. No ha estat fins ara però, que he entès que tot i els mil·lennis de pacient espera, mai cap Fènix ressorgirà de l'homicidi que vas cometre.
dimarts, 3 de desembre del 2013
Contra la gravetat
T'has resistit tant de temps a la gravetat que aquesta nit finalment has cedit a la seva força i has caigut sobre el meu cos. Llàstima que només fos la teva fotografia.
diumenge, 1 de desembre del 2013
Sóc
Tan sols un calendari ha arribat a Desembre, n'hi ha 5 que em miren pels passadissos i m'assenyalen Novembre, Agost, Març, Gener i fins i tot anys ja passats. També hi ha rellotges que parlen d'hores consumides i els meus ulls que han après a viure sense brúixola. Tan sols n'hi ha un que canta Desembre, i no puc evitar abocar-hi un sentit. M'agrada el record del que ja no és, però potser m'agrada més l'inestabilitat del no saber on ets, per convèncer-me que més enllà dels dies, del passat, del temps i les estacions, un és i prou.
Etiquetes de comentaris:
autoconeixement,
de la ment,
simple
Subscriure's a:
Missatges (Atom)