Inconsciència

Caure i perdre't el món, i en la caiguda descobrir-te primària. Que surt la màscara abans que la veritat, l'escut abans que la nuesa, que se't llegeix la por per entre el blanc dels ulls i tu busques sense eficàcia la mirada.

Difícil

És fàcil caminar sobre l'aire i desaparèixer amb el primer corrent sense deixar rastre.

Revolucionats

Nosaltres viurem la revolució, Ester, nosaltres la viurem!. Apareixien aquestes paraules sobre la taula i impactaven en tu. No sabies que era aquesta l'espurna que esperaves fins que t'ha rebentat els timpans. No sabies tampoc que les teves pors, els teus anhels i la teva utopia silenciosa pogués ser tot alhora cridat en una sola frase. En boca aliena. Amb força. I credibilitat. Has passejat tots els interrogants sobre superfícies infinites i no n'hi ha ni un de sol que es sostingui dempeus. A veure qui amaga l'emoció. A veure qui espera l'escenari. A veure qui pot provocar-la. 

Sóc

Tan sols un calendari ha arribat a Desembre, n'hi ha 5 que em miren pels passadissos i m'assenyalen Novembre, Agost, Març, Gener i fins i tot anys ja passats. També hi ha rellotges que parlen d'hores consumides i els meus ulls que han après a viure sense brúixola. Tan sols n'hi ha un que canta Desembre, i no puc evitar abocar-hi un sentit. M'agrada el record del que ja no és, però potser m'agrada més l'inestabilitat del no saber on ets, per convèncer-me que més enllà dels dies, del passat, del temps i les estacions, un és i prou. 

Famèlica

És fàcil omplir-se el ventre de dolor i que amb cada mossegada una fiblada et recorri el cos omplint la urgència cel·lular. Com una droga. La sacietat arriba ràpid, però la tolerància també i aleshores salten les alarmes i busques menjar com un animal voraç a la sabana, el paisatge es redueix, desapareixen arbres, cels i colors. Tens fam i necessites dolor. Desapareixen arbres, cels i colors. 

Tacada

a vegades les paraules s'endrecen soles, surten sense esforç agrupades en formes harmòniques i giren al voltant del centre conformat per la intenció comunicativa. però no sempre és així. no entenc com es formen els pensaments i per què no poden plasmar-se enfora de la mateixa manera que els perceps endins. no entenc que la comunicació es perdi per l'emoció. que se't remoguin les vísceres i se't vesi maldestre el got que contenia les paraules. ara ja tens una taca a les estovalles i comença un nou joc, procurar-ne la seva desaparició. 

Ocàs

com és que el mar no s'atura? per què els humans fem tant soroll? com pot ser que l'ocàs pinti de 1000i1 colors el cel si l'únic que il·lumina és el Sol? per què no som feliços?

Repetició

repetim, repetim i repetim fins que ens ho creiem, i arribats a aquest punt no ens en adonem que ja no ho som, però que tot i així seguim repetint amb conviccions mortes i raonaments dogmàtics.

Despersonalització

¿Os habéis sorprendido a vosotros mismos leyendo? Ya sabéis: estáis sentados en una butaca, totalmente absortos en la lectura de un buen libro, disfrutando de la historia y del estilo de la prosa del autor, y de pronto os sentís como fuera del cuerpo y os veis tal como sois: no bromeando con Philip Marlowe o luchado con Moriarty sobre las cascadas de Reichenbach, sino sentados a solas en una habitación, con un libro abierto sobre el regazo. Puede provocar un shock tremendo. Comparable a lo que siente un esquizofrénico tran una súbita inyección de fenotiazina. En un minuto pasa de estar combatiendo al comunismo internacional a ser un pobre tipo con un pijama sucio recostado en una cama mojada. 

Es esta rara capacidad de entrar y salir del cuadro lo que distingue a la lectura. Tal vez fuese eso lo que Keats percibió cuando escribió a su hermana para describirle el placer que le proporcionaba sentarse junto a la ventana que daba al lago Léman y pasarse el día leyendo, como si fuese el retrato de alguien leyendo. El retrato de alguien leyendo... Una frase encantadora e iluminadora. Y muy típica de los románticos, que siempre trataban de escapar de sí mismos. Evoca la impactante imagen de alguien que no sólo vive las páginas de un libro sino que se ha perdido en ellas, que se ha olvidado del mundo exterior, de la mano que vuelve la página e incluso del ojo y del campo visual que transmiten la información impresa al cerebro. Sin un libro, estoy encadenado a la tierra. Leyendo, soy Prometeo liberado.

Una investigación filosófica, Philip Kerr

amb els ulls tancats

potser ni tan sols hem existit mai...!

encara no

ella tenia un joc psicològic, jo me'l vaig creure.

Imatge pròpia

Jo,

sóc bona persona,
responsable,
talentosa
i
eternament jove.

I si es posa en dubte sàpigues que respondré amb:

negació,
culpabilitat,
autojustificació
o
defensa.

de pedra

"La mente es el matador de lo real, de lo verdadero. La mente destruye el Amor."

Mentalisme

"Al final, el Partido anunciaría que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Su filosofía negaba no sólo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. La mayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?"

1984, George Orwell

pi ri pi ri pi ri pi ri...

mentre ballo per la nit tornant a casa al ritme d'uns dits que imagino abraçant el món sencer penso en que no en sé gaire de les Lleis Universals, i que fa molt temps que em crec lluny del que sóc, que ja és hora de tornar, què boniques que estan les fulles al terra, no? dansant al ritme dels meus pensaments... què egocèntrica, però m'ho permeto, que la música vull pensar que va molt més enllà de les matemàtiques, del comptar... que és connexió  i ulls que s'obren i es tanquen, somriure que es desperta i mans que s'enlairen, que persegueixen i que estimen, que abracen el món sencer al ritme de la música... i a mi també, ja sóc a prop... dins... i desapareixo per ser-ho tot.

Identitat

Hem deixat els nens amb l'àvia perquè com som de bona família, podem anar a sopar fora. Et dic que tinc un regal per tu, i tu me'l agraeixes abans de descobrir-lo, t'allargo un paquet i un paper. Primer llegeixes, "ho signifiques tot per mi", plena de vitalitat estripes el paquet que espera pacient a la teva mirada. És un vestit de flors i només veure'l ja ets al bany posant-te'l. No et fa res que tots els homes et mirin,

i en acabar el sopar vas sortir fora, plovia. Vas apujar els braços i vas començar a córrer, et vas girar i em vas dir "Tot dura massa poc..." i jo no et vaig voler creure. Mentre érets fora, rebent l'aigua de la pluja amb un somriure que encara ara m'escalfa l'ànima, vaig tornar al restaurant i vaig agafar el paper per escriure amb lletra petita sota les paraules ja escrites "estàs tan bonica regant les flors del teu vestit..."

matemàtica oculta

"El plaer que ens proporciona la música deriva del fet de comptar, però de comptar inconscientment. La música no és altra cosa que aritmètica inconscient."

Dates tatuades a la ment

cau una caixa de mistos al terra i els pacients criden: 26! tot seguit 13 i 13! però no fan multiplicacions i són incapaços d'entendre les divisions, però el concepte, més enllà del raonament, el veuen... són capaços de veure la 26-itat com un tot i no com un número i la Felicitat d'aquesta 26-itat com un estat que ara no crec que domini els teus dies, però que jo avui no puc deixar de desitjar-te...

diàleg intern

trobo que abans em mesurava menys les actualitzacions, i m'agradaria tornar-hi... deixar de pensar en el com s'interpretarà i simplement utilitzar el bloc com jo el vull, una eina per expressar allò que sento, sense més voltes, sense pensar en la durada de l'impuls, o el sentiment que nosé si hi és i que es pot interpretar... ja costa prou ser conscient del què hi tinc a dintre, com per haver de filtrar el final o el procés... no? clar que sí!

de màgia, aixecar-se i somiar

que soni la màgia! i aquesta veu que m'esgarrifa, com si sempre m'hagués acompanyat... ja no vull escoltar més lletra, ja no vull perdre'm entre records, ni pensar, ni seure, ni dubtar, ni esperar... que ara m'aixeco, m'acomiado de la letàrgia, li faig un dolç petó a la galta i li agraeixo la seva companyia, però que ja n'hi ha prou, que l'aigua m'espera i el tomàquet, els punts i els altres punts, el cel i tu... que em segueixes acompanyant amb aquesta veu que desperta, què ràpid que se me'n va el dit cap el time to think... però no, rectifico i em quedo amb the walker... tinc les ungles llargues i els cabells despentinats, tinc ganes de viure amb compassió i sense tristesa, em fan por coses però vaig saltant, potser acabo amb els genolls pelats, però ja em posaré una gasa perquè no em facin mal els llençols, llençols que espero que a partir d'avui siguin reflexius i va Morfeo, concedeix-me un somni que em faci saber...