Sóc

Tan sols un calendari ha arribat a Desembre, n'hi ha 5 que em miren pels passadissos i m'assenyalen Novembre, Agost, Març, Gener i fins i tot anys ja passats. També hi ha rellotges que parlen d'hores consumides i els meus ulls que han après a viure sense brúixola. Tan sols n'hi ha un que canta Desembre, i no puc evitar abocar-hi un sentit. M'agrada el record del que ja no és, però potser m'agrada més l'inestabilitat del no saber on ets, per convèncer-me que més enllà dels dies, del passat, del temps i les estacions, un és i prou. 

Calcani

veig les fibres partides del tendó que subjectava la meva força i em veig a mi veient-les. és cert, la doble visió no em dóna força, però em dóna veritat i saps què? prefereixo la sinceritat a la força. i que de la transparència neixi la valentia. 

Demà

La nit es fon sota l'incendi de dues cançons. I jo que em sento tant la flama que s'enfila amb anhel de cremar com la cera que reposa freda a les arrels. Rígida i voluble. Blanca i Vermella. Avui i ... demà?

Ordre

cal tombar la vertical abans de conquerir l'horitzo(ntal)

Tots els silencis

El sol m'ancora en aquesta terrassa que és niu i terra fèrtil, llit que habitaré fins a l'hora de partir... mesos enrere nuesa i vergonya eren l'aigua que aquest mateix sol escalfava en aquesta mateixa terrassa. 

Ara el sol juga amb el vent esmunyint-se entre els meus cabells i jo gaudeixo del subtil ball que neix de la ferma unió entre exterior i interior en aquesta terrassa en la que anys enrere habitaven les cames més llargues del món. S'estiraven entre les rajoles desproveïdes de cos, dintre d'uns llarguíssims texans que ara només es vesteixen de silenci, un silenci que va arribar amb la naturalitat amb la que transcorren els segons i amb la incoherència del minut que esdevé de les 23:59: canvia el dia i si vols parlem d'ahir, però ja mai més serem avui. 

Com arriben tots els silencis, poderosos i imponents, amb naturalitat i incoherència, com els segons que abracen, com els minuts que allunyen. 

Carta vuitena

Potser tot allò que ens sembla terrible no és altra cosa, en el fons del fons, que un desemparament que ens demana auxili. 

Per això cal que no s'espanti, estimat senyor Kappus, si davant de vostè es dreça una tristesa tan gran com mai no l'ha sentida, si un neguit, com llum o ombra de núvols, passa per les seves mans o pel damunt de totes les seves activitats. Ha de pensar que hi ha alguna cosa en vostè que esdevé, que la vida no l'ha oblidat pas, que és en bones mans i que aquestes mans no el deixaran. Per què voldria excloure de la seva vida tot neguit, sofriment, o malenconia si ignora com treballen en vostè totes aquestes embranzides? Per què vol obsessionar-se amb la pregunta per llur origen i sentit? Vostè sap prou bé que es troba en un estat de transició i que res no desitjava tant com transformar-se. Ara bé, si en la seva evolució pateix alguna molèstia, pensi que la malaltia és el mitjà gràcies al qual l'organisme s'allibera del que li és estrany; cal, doncs, ajudar-lo a estar malalt, a fer que pateixi tota la malaltia, a fer que esclati. Així farà progressos i anirà endavant. Estimat senyor, en vostè ocorren ara tantes coses! Li cal ser molt pacient, com un malalt, i ben refinat, com un convalescent, perquè potser és tant l'un com l'altre. Encara més, vostè és també el metge que el vigila. I en totes les malalties hi ha molts dies en els quals el metge no pot fer altra cosa que esperar. I això és el que, sobretot, ha de fer com a metge que el guareix.

Cartes a un jove poeta, Rainer Maria Rilke

més enllà de la intuïció

maleïda nit, fosca i laberíntica, m'absorbeixes en una intuïció sense cap altra certesa que el temps que passa, i com més minuts acumula la nit, més ferma esdevé la certesa. Me'n ric de mi, que parlava de metamorfosi dèrmica tan sols ahir a la tarda, de ser vent o carn, espasa o carícia... i què lluny que sóc del vent, de l'aire, d'allò impenetrable. Pura densitat. 

Les hores segueixen passant, però amb la llum del dia puc llegir a Nietzsche, i Zaratustra, que no deixa de parlar: 

"i que caigui a trossos tot allò que en les nostres veritats - pugui caure a trossos! Moltes cases hi ha encara per construir!"

Així doncs que caigui, que es trenqui, que esdevingui la foscor, que la llum la seguirà! com sempre ha fet, com sempre farà... 

camí de llum

Innocència i deler de crear és tot amor que ve del sol! 

Mireu, doncs, com s'aixeca innocent sobre el mar! ¿No sentiu la set i l'alè ardent del seu amor? 

Vol mamar del mar i vol beure-se'n la profunditat xuclant-la cap a l'altura: vegeu com s'eleva amb mil pits el deler del mar. 

El mar vol que la set del sol el besi i el xucli; vol tornar-se aire i altura i camí de llum i llum ell mateix! 

En veritat, com l'estima el sol, jo estimo la vida, i tots els mars profunds.

I, per a mi, és d'això que en dic coneixement: que tota la profunditat s'elevi -fins la meva altura!

Així parlà Zaratustra

Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche

Repetició

repetim, repetim i repetim fins que ens ho creiem, i arribats a aquest punt no ens en adonem que ja no ho som, però que tot i així seguim repetint amb conviccions mortes i raonaments dogmàtics.

Riu entre bosc de pins

Primer va ser l'orgull, després l'instint, les passes i el camí. 

Finalment el bosc, 

l'acompanyaven uns trons que sonaven més fort que mai, sense intenció d'anunciar cap tempesta i que simplement despertaven per caminar amb mi. Poc a poc l'aire, els pulmons, l'intercanvi, l'oxigen, la sang i la serenitat. 

Ser

           enitat

13 (2012)

"La ampulosidad no condice con usted; no condene por analogía; el amor no sabe de frases rimbombantes, sino de sencilla entrega."

Txin txin!

faig un brindis de Mar per la impermanència de tot...! 

encara no

ella tenia un joc psicològic, jo me'l vaig creure.

Imatge pròpia

Jo,

sóc bona persona,
responsable,
talentosa
i
eternament jove.

I si es posa en dubte sàpigues que respondré amb:

negació,
culpabilitat,
autojustificació
o
defensa.

de pedra

"La mente es el matador de lo real, de lo verdadero. La mente destruye el Amor."

4 punts suspensius

                                                                                         "l'Amor és llibertat"

                                                                                                                                                          i tremolo només d'escriure-ho...

La mateixa realitat

avall, aigua, tou, curt, declivi, dreta, descans, descens, estret, final, fred, enfonsar-se, insuficiència, interior, hivern, negatiu, nit, parell, foscor, passiu, petit, pesat i terra no existeixen sense amunt, foc, dur, llarg, abundància, esquerre, treball, ascens, ample, inici, calor, surar, excés, exterior, estiu, positiu, dia, imparell, lluminositat, actiu, gran, lleuger i cel.

pi ri pi ri pi ri pi ri...

mentre ballo per la nit tornant a casa al ritme d'uns dits que imagino abraçant el món sencer penso en que no en sé gaire de les Lleis Universals, i que fa molt temps que em crec lluny del que sóc, que ja és hora de tornar, què boniques que estan les fulles al terra, no? dansant al ritme dels meus pensaments... què egocèntrica, però m'ho permeto, que la música vull pensar que va molt més enllà de les matemàtiques, del comptar... que és connexió  i ulls que s'obren i es tanquen, somriure que es desperta i mans que s'enlairen, que persegueixen i que estimen, que abracen el món sencer al ritme de la música... i a mi també, ja sóc a prop... dins... i desapareixo per ser-ho tot.

5

"De oídas te había oído; mas ahora mis ojos te ven y mi corazón te siente."