maleïda nit, fosca i laberíntica, m'absorbeixes en una intuïció sense cap altra certesa que el temps que passa, i com més minuts acumula la nit, més ferma esdevé la certesa. Me'n ric de mi, que parlava de metamorfosi dèrmica tan sols ahir a la tarda, de ser vent o carn, espasa o carícia... i què lluny que sóc del vent, de l'aire, d'allò impenetrable. Pura densitat.
Les hores segueixen passant, però amb la llum del dia puc llegir a Nietzsche, i Zaratustra, que no deixa de parlar:
"i que caigui a trossos tot allò que en les nostres veritats - pugui caure a trossos! Moltes cases hi ha encara per construir!"
Així doncs que caigui, que es trenqui, que esdevingui la foscor, que la llum la seguirà! com sempre ha fet, com sempre farà...
