17...

t'emportes el melic 17 i a mi tan sols em resten els punts suspensius per retenir el que em vas prendre. no em queda cap línia, ni corda, ni llaç i el 18 atropella. que sigui millor, diuen. però jo no vull que el 17 passi. no vull convertir un número en un punt d'inflexió. tinc por al temps i perdo l'esperança més sovint del que voldria. no sé com fer-ho per somriure't 18 si em permeto plorar. 

P

Benvolguts, estimats meus, emprats per nodrir i renovar: si us plau.

El timbre

Abans d'arribar a casa t'has aturat al bosc a buscar llenya i l'has carregat al cotxe. S'incendiava al seient del costat durant el trajecte. T'has ferit les mans en traslladar-la, però ja tens la foguera que volies sota el llit. Tot i cremar-te la pell i atravessar-te les entranyes. Ja pots seguir somiant.

Blanc

Hi ha un blanc immens, atroç, que tot ho vol i tot s'ho empassa. També, però, allarga la mà i ofereix un pinzell. Tu decideixes, diu. Jo decideixo.

(Des) esperar

Has entrat per la finestra, m'has aturat el trajecte, t'has aparegut en acabar les escales i m'has esperat a l'hora del descans. Has trobat tants moments. Has procurat per mi i has pensat en plural. M'has mirat als ulls i has parlat, les onades ens han acompanyat i la teva mà m'ha tocat. M'has traspassat i no ha passat res. M'has traspassat i ha passat tot. Ha passat res esperant que passés tot. 

Potser

i potser t'asseus en un banc camí de casa i te n'adones que les passes que t'han portat fins al repòs n'alternaven una endavant, una enrere. Resulta difícil avançar en una balança tan ajustada. El fosc mirall de la nit batega davant els teus ulls, es mou al ritme d'una lluna que empeny les onades fins a reposar sobre la sorra. La pluja mulla el mar, a tu no et sap tocar, ets impermeable. Sents l'aigua acariciar-te la pell però no la deixes nodrir les teves cèl·lules, rellisca segura sobre la superfície fins arribar al terra, com la neu fosa dels cims, com la llàgrima que no pots engendrar. 

i potser t'aixeques, potser ja dorms, potser mai t'has assegut, potser mai has plorat, potser mai ha plogut.

Llàgrimes seques

Aquesta nit el mar s'ha cruspit les meves llàgrimes. S'ha aixecat ferotge i ha remuntat amb el record del riu que un dia va ser entre pins i roca fins arribar a la meva finestra. Ha inundat l'habitació, l'ha fet tota seva i a mi amb ella. Les flors s'han fet blaves, la paret blava, els llençols blaus. M'ha banyat els ulls per esborrar les llàgrimes, se les ha endut muntanya avall i abans que el dia despertés tan sols quedava un fi rastre salat a les meves galtes testimoni de la mort en l'intent de trobar el gust al final de la caiguda. 

Sense equilibri

se m'emboliquen les cames i les moc agitadament, no puc mantenir-me en peu sota l'amenaça d'unes aspes afilades amb fal·lera de retallar i que no descansen fins arribar a l'os, fins a mossegar la personalitat, fins a deixar només el nom, les paraules.

Repòs

Sueño de la libélula:
una vez, y otra, y otra...
la punta de una estaca. 

Sueño de la libélula, Natsume Soseki

Mans esteses

Ni tan sols evitant el so de la pluja al caure he pogut impedir que es despertés.

Poesia

Portava tant de temps esperant-la...

va allargar la mà en un moment en que pensava que podria atrapar-la. Però a vegades els mil·límetres es creuen kilòmetres, es multipliquen varis cops per 1000 i la llarga cua de zeros crea una densitat que tot i no percebre's, resulta impenetrable. 

Portava tant de temps esperant-la, que sabia que no arribaria.

més enllà de la intuïció

maleïda nit, fosca i laberíntica, m'absorbeixes en una intuïció sense cap altra certesa que el temps que passa, i com més minuts acumula la nit, més ferma esdevé la certesa. Me'n ric de mi, que parlava de metamorfosi dèrmica tan sols ahir a la tarda, de ser vent o carn, espasa o carícia... i què lluny que sóc del vent, de l'aire, d'allò impenetrable. Pura densitat. 

Les hores segueixen passant, però amb la llum del dia puc llegir a Nietzsche, i Zaratustra, que no deixa de parlar: 

"i que caigui a trossos tot allò que en les nostres veritats - pugui caure a trossos! Moltes cases hi ha encara per construir!"

Així doncs que caigui, que es trenqui, que esdevingui la foscor, que la llum la seguirà! com sempre ha fet, com sempre farà... 

hivern

saps què és el que em fa més mal? haver oblidat per què t'estimava...