El sol m'ancora en aquesta terrassa que és niu i terra fèrtil, llit que habitaré fins a l'hora de partir... mesos enrere nuesa i vergonya eren l'aigua que aquest mateix sol escalfava en aquesta mateixa terrassa.
Ara el sol juga amb el vent esmunyint-se entre els meus cabells i jo gaudeixo del subtil ball que neix de la ferma unió entre exterior i interior en aquesta terrassa en la que anys enrere habitaven les cames més llargues del món. S'estiraven entre les rajoles desproveïdes de cos, dintre d'uns llarguíssims texans que ara només es vesteixen de silenci, un silenci que va arribar amb la naturalitat amb la que transcorren els segons i amb la incoherència del minut que esdevé de les 23:59: canvia el dia i si vols parlem d'ahir, però ja mai més serem avui.
Com arriben tots els silencis, poderosos i imponents, amb naturalitat i incoherència, com els segons que abracen, com els minuts que allunyen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada