Llarg i feliç.

T'imagines remuntar-te a l'origen i sentir-te dins el ventre? 

Quin orgull de ventre, el que avui fa 31 anys es partia de dolor per donar-te vida. Per donar-t'ho tot sempre. Tant de bo sabés donar-t'ho tot jo també i pogués regalar-te en un record la ingravidesa i el silenci d'aquells 9 mesos per a que en podessis disposar qualsevol mes d'abril. T'ofereixo, però, el riure i el joc, el mar sempre a l'abast, la copa alçada i el meu desig que s'escampa per tot el que encara ha d'arribar i t'ho torna llarg i feliç.  

30

Que no te n'oblidis cap, d'esglaó. Que no te'n guardis cap, de desig. Que no se t'empassi cap, de llàgrima.

I que dels propers 30 anys, pugui tenir alguna foto tan bonica com alguna de les que tenim d'aquests 30 ja passats...

El fons del negre

Si podéssim despertar en cada moment el sentit més ampli del que estem vivint segurament no se'ns passaria per alt que a vegades parlem de coses importants entre somriures nerviosos i paraules que ni es veuen entre el milió de pedres que ens ocupen les boques. Si podéssim aturar-nos i escoltar-nos, amb els ulls tancats i sense el tictac, sentiríem que som molt l'altra. Però de totes maneres sempre hi ha el moment en que es troben les nostres mirades i tot i les pedres, el tictac i la nostra estranya manera de relacionar-nos ens veiem els budells en el fons del negre que ens penetra. T'alço una copa i et felicito els 29, que potser són 27 i et desitjo menys tictac, més somnis i més mar. 

Sempre et trobarà

Un dia les nostres passes van acariciar aquest paisatge, tot i que potser ja no te'n recordes. Era una dia en que ens fèiem petons i vam decidir tot i tot, anar juntes a Guatemala. Aquell dia ens vam fer mal i se'ns va passar pel cap que potser mai més tornaríem a parlar-nos, ja teníem l'arma a la mà quan de sobte van aparèixer alvocats, mangos i jocotes. Els jocotes al principi eren àcids, que una fruita es mengi amb sal és estrany, però cap a la tarda ja ens n'havíem acostumat, jo n'agafava a cada arbre que trobava i tu sempre que podies et demanaves el coco amb xile i pepitoria. Ja era quan estàvem tornant a casa que vam pensar que topàvem amb un mur de pedres, però ens quedava l'arma a la mà, aquella que no vam utilitzar per ferir-nos, i l'obstacle va esdevenir pols, l'obstacle va esdevenir esglaó. Encara no han tocat les últimes campanades d'aquell dia i jo encara respiro que podria tornar a començar avui. Que podríem tornar a enfonsar els nostres peus en muntanyes de fang, anar a les 5 del mati a fer formatge, negociar des del llit qui fa l'esmorzar i tantes altres coses que segurament ja no te'n recordes. 

Buida't per tornar-te a omplir, que aquest dia no s'acaba, que les últimes campanades no arriben i que la felicitat sempre et troba, en aquest punt just en el que el somriure oblida els records. 

Una sola i ben gran

Començo a creure en una intel·ligència instintiva, que com més lluny estàs d'on vols et punxa les emocions i et desinfla l'ànim. Avui m'hagués agradat seure al teu costat i potser ser una mica més coherent. Que les paraules s'encallessin i finalment sortissin, com quan et costa pujar al meu llit però sempre ho aconsegueixes. Ho aconseguies. Tenia ganes de revisar àlbums, de viure'ns tants anys enrere que ni ens reconegués. De veure't galtuda, de veure'm calba.




I aquí estic, lluitant contra els últims minuts del teu dia. Se m'omple la boca de felicitat. Que no cal que t'ho digui, oi? Que te la desitjo tota, una sola i ben gran, sense plurals, sense incoherències.

Flexibilitat

Tot i que ja soni el 27, la pluja allarga la mà fins arribar a la nit del 26...

Flaix

Una pinyata es parteix còmplice dels primers flocs de neu que es precipiten sobre una Barcelona encisadora. Els somriures omplen els carrers, la felicitat fa una fotografia. Amb flaix, que és de nit. Però és un flaix càlid, amb potència. Què estranya que és la felicitat... Una cistella i uns braços que llencen amb seguretat, i jo que en el temps que la pilota es desprèn de la mà i arriba a marcar 3, penso en com abraçaven la pinyata exhausts en un terra desconegut, amb la visió oculta i els llavis plens de 26. 

Conte tràgic

                                      llàgrimes que recorden amb un somriure, el que ens és essencial...

Dates tatuades a la ment

cau una caixa de mistos al terra i els pacients criden: 26! tot seguit 13 i 13! però no fan multiplicacions i són incapaços d'entendre les divisions, però el concepte, més enllà del raonament, el veuen... són capaços de veure la 26-itat com un tot i no com un número i la Felicitat d'aquesta 26-itat com un estat que ara no crec que domini els teus dies, però que jo avui no puc deixar de desitjar-te...

Felicitat

que les sirenes també fan anys...