Sempre et trobarà

Un dia les nostres passes van acariciar aquest paisatge, tot i que potser ja no te'n recordes. Era una dia en que ens fèiem petons i vam decidir tot i tot, anar juntes a Guatemala. Aquell dia ens vam fer mal i se'ns va passar pel cap que potser mai més tornaríem a parlar-nos, ja teníem l'arma a la mà quan de sobte van aparèixer alvocats, mangos i jocotes. Els jocotes al principi eren àcids, que una fruita es mengi amb sal és estrany, però cap a la tarda ja ens n'havíem acostumat, jo n'agafava a cada arbre que trobava i tu sempre que podies et demanaves el coco amb xile i pepitoria. Ja era quan estàvem tornant a casa que vam pensar que topàvem amb un mur de pedres, però ens quedava l'arma a la mà, aquella que no vam utilitzar per ferir-nos, i l'obstacle va esdevenir pols, l'obstacle va esdevenir esglaó. Encara no han tocat les últimes campanades d'aquell dia i jo encara respiro que podria tornar a començar avui. Que podríem tornar a enfonsar els nostres peus en muntanyes de fang, anar a les 5 del mati a fer formatge, negociar des del llit qui fa l'esmorzar i tantes altres coses que segurament ja no te'n recordes. 

Buida't per tornar-te a omplir, que aquest dia no s'acaba, que les últimes campanades no arriben i que la felicitat sempre et troba, en aquest punt just en el que el somriure oblida els records.