dissabte, 2 de novembre del 2013

Com ningú

T'imagines que agafem el cotxe quan s'acabi l'abisme que ens espera? T'imagines que em dius tinc una idea, tu deixa't fer, i em fiques dintre del cotxe. No sé quants cops t'ho hauré dit però m'encanta que em condueixis, tot i que potser et canses després de tots els kilòmetres i m'ofereixo perquè sé que tu hi confies. Confies com ningú confia. I se'm calarà el cotxe cada cop que l'engegui, especialment si hi ha algú mirant, però tu riuràs sense poder evitar-ho, riuràs sense voler evitar-ho. Quina força que té el teu riure. Jugarem una nit de Febrer, entre ombres i sal abans de que la son ens venci, i arraulides, quatre cames llargues buscaran l'espai que el cotxe els permeti pel descans just abans de que surti el sol. Passaran les 6, les 7, les 8, les 9 i finalment a les 10, tot i veure el cel clar, deduirem que aquell matí el sol no sortirà. No, matisarem, no sortirà allà on l'hem anat a buscar. I agafarem el cotxe, engrescades, amb mandonguilles i castanyes per dinar i l'anirem a buscar. I el trobarem, farem immenses bombolles de sabó i veurem la Riera, o el Cor de la Ciutat. Finalment tornarem i tot haurà passat fins que anys després, sense l'excusa de cap motiu, jo ho recordaré i et trucaré per explicar-t'ho. Res haurà canviat i potser abans de penjar, amb el fil de veu que queda al final de les converses em diràs tinc una idea, tu deixa't fer. T'imagines que agafem el cotxe quan s'acabi l'abisme que ens espera?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada