A les alçades

Avui pensava en les teves reflexions dalt del turó que mira Barcelona mentre esmorzàvem fruita i cereals. Saps? m'han vingut ganes d'allargar-te la mà i seure amb tu a les escales d'una plaça d'aquesta ciutat encisadora per a continuar el fil de les teves paraules. Que des de les alçades no es veu l'objecte però se'l sent en essència, deies, com un aleteig constant, com el bategar dels carrers, com les onades que van a regar els blocs de ciment. I jo et diria que és tan fàcil creure en l'existència del que se sent sense veure's, com deixar-hi de creure. Que un dia t'aixeques i et creus que no tens cor, o que el tens necrosat, o congelat. Però et diria que t'equivoques, (i et buscaria els ulls) que el teu somriure és el so inconfusible de l'aleteig constant de l'objecte amagat, que el teu somriure et delata, que el teu somriure et despulla el cor, càlid, immens i sincer. Ara falta que t'asseguis a les alçades i gaudeixis de l'espectacle.