Per deixar d'escriure't he deixat d'escriure. He intentat no escoltar mentre parlaves però m'he deixat hipnotitzar pels punts suspensius. Hi he abocat la vida sencera tot i no veure-hi el terra al fons del pou. He tirat pedres, centenars, esperant que potser la propera al ser més gran que l'anterior fes soroll en tocar el terra. I res. He pensat que potser, després de llençar-hi una muntanya, el fons arribaria a la superfície. I res. Tot i així m'hi he seguit abocant, segon rere segon, tota jo, tot el que conec, en aquest pou tan fons que no respon a la insistència de la caiguda. Potser l'aigua del pou no sigui més que la foscor. Potser al fons del pou no m'hi esperi res més que silenci. Potser algun dia deixaré de sentir l'instint d'escriure't. Deixaré de sentir l'instint d'abocar tota l'existència en uns punts suspensius que s'escapen entre quatre paraules mesurades amb esquadra i cartabó. Potser algun dia les matemàtiques em seduiran i em brindaran l'evidència de que 2 i 2, fan 4.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada