somni i vigília entrellacen els seus braços... s'abracen amb la intensitat de dos amants dominats pel desig i tu em crides, i jo et sento... però ja no ho sé distingir, no vull sortir d'aquí, d'aquest llit, de l'eternitat i la fugacitat, i te'n vas... definitivament...
i jo penso que sense les circumstàncies potser...
però no podem separar-nos del que ens passa, no hi ha "Off"s ni "On"s... no hi ha possibilitats que escapin del temps, que és ell qui escapa de nosaltres i que els somnis són nostres i els meus pensaments meus i jo puc volar i puc estavellar-me, però la única causa-conseqüència recau sobre mi... si tu em deformes les ales jo no sé enlairar-me i em sento confosa, no m'encaixo i em caic sense haver arribat a alçar els peus de terra...
Que no et deformin les ales. I si ho fan, que sigui per poder volar més alt.
ResponEliminadelesparaules
quants records aquestes imatges... i quantes coses em suggereixen les teves paraules...
ResponElimina