Oberta

Se quedó helada
mi puerta, pero abierta,
como acogiendo.

Sueño de la libélula, Natsume Soseki

Ocàs II

El llibre es tanca i ni tan sols conta fins a 50, les dues paraules històriques s'enfonsen en 3 lletres, el somriure se'l mengen les arrugues a les parpelles, el blau sagna i la son s'eleva amb la lluna, la música forada i les paraules són rebutjades. Els regals tenen unes dents molt grans i la balança mira temptadorament el No, mentre el Sí avança sobre una corda a 20 metres d'alçada. 

Ocàs

com és que el mar no s'atura? per què els humans fem tant soroll? com pot ser que l'ocàs pinti de 1000i1 colors el cel si l'únic que il·lumina és el Sol? per què no som feliços?

Flexibilitat

Tot i que ja soni el 27, la pluja allarga la mà fins arribar a la nit del 26...

set

Sóc mans, tacte i llavis. La primavera em mou amb ganes d'oferir i les carícies de sol sobre les crestes salades s'uneixen a la celebració. Dits i pell esdevenen el vent que desperta les onades. A sota no hi ha calor, ni foc, ni urgència. Generositat, paciència i permanència s'enfonsen mar endins, on la gravetat impulsa cap a la superfície, però la força i la voluntat et mantenen en la profunditat justa, allà on llum i foscor lluiten entrellaçades en un hipnòtic ball que no té cap altre vencedor que l'abraçada eterna. 

i és just allà. 

Sant Jordi,

fins i tot la lluna s'alimenta dels teus colors...

where

sentir-se,

la resta no és tan important...

Quarta dimensió

Tu hi eres i també ella, després de dues nit amb aquella... tots els pronoms es passejaven en una festa que passava desapercebuda, hi havia escales que pujaven i el número 3 a la butxaca. La desitjava a ella, tot i estar-hi l'altra. I tu què? per tu les meves paraules s'embolicaven i no eren clares, els fulls no eren prou amples, i al marge s'apilaven una sobre l'altra com si es pogués llegir en tres dimensions. Va, paraules, si voleu us convido a una quarta dimensió, on el temps cusi les distàncies i esborri les incògnites, que les roses encara s'amaguen i el fred no el cobreix la jaqueta. 

Profunditat

Retrat

Hi ha imatges que contenen 1000 paraules, i aleshores no cal triar. 

Musicalment

Últimament estic molt musical. L'altre dia en parlàvem i és aquest poder que té la música el que m'enganxa, una veu, una nota, un instrument que toca just allà on ha de tocar. A vegades ens fa mal perquè no volem ser tocats en aquell punt, és tanta l'energia concentrada que la sola insinuació d'una carícia ens estremeix tot el cos, i apaguem, com si les orelles fossin les úniques que poden sentir, com si l'oïda fos l'únic òrgan sensual.

Avui em sotmeto a peterbroderickoteràpia. Toca'm, et deixo. I si fa mal aclucaré els ulls i em mossegaré els llavis, tancaré els punys i contrauré músculs, els pèls s'alçaran i alguna llàgrima solitària em rondarà les galtes, però potser serà aquest dolor el que em guarirà. Benvolgut, dolor.

Click

i puc triar... 


                        què ràpid ens n'oblidem!

Precaució:

aneu amb compte que els núvols intenten, però la llum rebenta, que el verd esclata, que la veu agafa força, que el somriure s'instal·la, que la pluja neteja, que les olors s'intensifiquen, que la Primavera s'enlaira i el cantar és inevitable...