Sota l'aigua!

 Glup, glup, glup... 

 joc,  

 feminitat, 

bellesa, 

misteri,

frescor...

no s'hi pot estar millor... 

dimecres

els dimecres sempre t'he estimat... inclús abans de saber que existies...

trobar sense buscar

Dues bicicletes sospeses en l'aire, verticalitat que les separa d'uns núvols que avui em sorprenen per la seva bellesa... fa temps que no viatjo quan sóc al tren i sense saber-ho, ho trobava a faltar.

Sonen cançons d'un migdia de dissabte a la terrassa amb gust a moniato i formatge de cabra i per un petit rectangle em trobo la teva mirada de Pau, escoltes la mateixa música que jo, però no ho saps, tu et quedaràs fins a Saragossa, tot i que creus que mai hauries d'haver agafat aquest tren, no abaixis la mirada, si us plau, que estic a punt d'entrar dintre teu... 

... t'has aixecat quan has vist que el tren s'omplia, et mossegues els llavis, sabies que escriuria sobre tu, per això has enquadrat el teu retrat entre el meu vagó i el teu, quan baixi em demanaràs en silenci les meves paraules, jo te les hauré deixat als núvols, perquè quan arribis a Saragossa puguis alçar la vista i llegir-les, t'ho diré quan es tanquin les portes i les ulleres de sol caiguin al terra, que no et protegeixis els ulls, llueix-los amb orgull, que el cel se t'hi aboca i l'atracció és eterna... 

Transformacions

de "Cándida Palomita" a "Lady Peonza"...

... i jo que no puc deixar de somriure al veure-la! 

t'incorpores a mitjanit

- què fas?
- et busco!
- sóc aquí, vine...
- i tu?
- et somio...

amb els ulls tancats

potser ni tan sols hem existit mai...!

encara no

ella tenia un joc psicològic, jo me'l vaig creure.

Una dona que dorm

m'enlairo en l'angle que dibuixen la teva orella i el borrissol daurat que t'assenyala la galta, els dits són ales, rodes i cames, es passegen a ritme de dimecres desocupat entre els cabells que s'enfilen cap el sostre, és carícia, joc, paraules... i silenci, què bé que dormis i sé que estàs dormida, perquè estàs rient... la teva respiració atreu els meus dits, que busquen amb intensitat l'arrel dels rínxols que els abracen. M'aturo. Deixo anar la força i recupero amplitud. Somric. Un Sol inexistent t'il·lumina... però tu dorms malgrat la llum i jo dormo amb tu...

Tot en una, una en tots.

Guatemala no para, hi ha "movimientos" i rèpliques, però els coneguts són lluny de la zona afectada, m'imagino com deuen estar les carreteres i l'ensurt que tindríem si ara fóssim allà. Per l'època que és, l'any passat seríem a Chaculá. Han tingut uns dies ocupats per allà últimament, resulta que han tingut la filmació de la final d'un Reality Espanyol, del "canal 4 tv de España" ens diuen, i tot fascinats ho acompanyen amb que van conèixer algunes personalitats famoses d'aquí, però que han de quedar en l'anonimat... segur que en el següent mail em diuen noms i cognoms... ho expliquen amb emoció, "más de 50 españoles!" "peces gordos"... podeu imaginar-vos! En una comunitat de 1000 habitants aixecada 2000 metres del nivell del Mar, on el Sol s'amaga tot l'Octubre i la nit llueix un cel estelat com cap altre hagi vist mai il·luminat per llampecs que dia si, dia també, recorden que l'electricitat també hi cap dintre de l'estabilitat. 

A Chinique també estan bé, finalment han rebut els espanyols de Jardines del Mundo, i es veu que mentre els hi ensenyaven la construcció que es va aixecar mentre nosaltres érem allà assessorats per uns experts en sismoressistència, es va produir el terratrèmol... quines ironies que té la vida, no? Es movia tot, els arbres, la muntanya, ells... però la clínica recent construïda, ferma com ningú, es resistia a ballar el ritme que li marcava el terra. Va servir per riure i estar satisfets de la feina ben feta. 

Jo encantada de saber d'ells, que tot segueix girant encara que no ho veiem, i fent espai per més d'una realitat simultània dins el meu cap, cosa que em fa baldufar i somriure alhora... 

...

una única certesa.

Vertical y transversal,

soy grito y soy cristal.

la clau

"Una veu que no és dòcil a l'imperi de la teva veu"

Bany de tardor

que no em cal obrir els ulls, 

                per sentir el tacte a les meves mans... 

que no em cal obrir els ulls, 

               per sentir les onades sota la meva pell... 

que no em cal obrir els ulls, 

               per sentir la calor d'un bany de tardor... 

que no em cal obrir els ulls, 

                         però ho faré, 

                                   només perquè tu puguis veure el blau, i amb ell, 

                                                        submergir-te amb mi mar endins...

Agost

guardaré un racó al meu cos, que seguirà olorant a tu, per recordar que tot i ser diumenge, no t'he deixat d'estimar...