dilluns, 24 de desembre del 2012

Flaix

fa dos dies, mentre era a la bici menjant-me la lluna pensava en què fantàstic seria viure a la muntanya, i en comptes d'arribar a casa, tancar-t'hi i passejar per l'asfalt, poder-te passar hores llegint entre verd, buscant l'ombra o la clariana en funció de l'estació, i parlar sense que la distància mai et fes perdre el costum, m'imagino com seria un matí etern sobre la gespa, com la senzillesa embriaga tots els sentits i no existeixen facebooks, ni whatsapps, només el so del que es mou i la olor del que és viu, i sense saber com, esdevenir aquell tipus de persones que pel soroll que fan les fulles en fregar amb el vent saben què passarà, que poden predir un any de collites amb tan sols els primers 12 dies de l'any. Però hi ha una imatge que s'imprimeix en el meu cervell, capvespre, llum de primavera, paraules que ballen entrellaçant a dues persones sota un arbre i tot el temps del món en un sol instant que perdura més enllà de la foscor... 

1 comentari:

  1. Sí que seria fanàstic....però no puc evitar pensar que jo, personalment, trobaria a faltar caminar per damunt l'asfalt, veure la lluna amagada entre els edificis i sentir el silenci de la ciutat...

    delesparaules

    ResponElimina