dimecres, 31 d’octubre de 2012

Smooth Criminal

Lluitem?... Ballem?


bany de tardor

de l'aigua del mar, cel i ulls escalfant com una paraula estranya, tot allò que s'hi vulgui apropar...
(sí... la paraula estranya és flassada...)


dimarts, 30 d’octubre de 2012

reconciliant-me

em despertes a les 6 de la matinada i em xiuxiueges amb emoció que la lluna ens vigila per la finestra, després de fer les nostres previsions i deduir que aquesta nit no hi seria, però com no, ella ens sorprèn, es clar... i em giro, plena de somriure i et faig un petó, recordant encara la música de la teva respiració i pensant que és una llàstima que l'aire que et surt d'entre els llavis no utilitzi paraules, perquè el seu ritme i la seva força oloraven intensament a poesia... 

divendres, 26 d’octubre de 2012

hivern

saps què és el que em fa més mal? haver oblidat per què t'estimava...

dijous, 25 d’octubre de 2012

dimecres, 24 d’octubre de 2012

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Lleugeresa

vés a saber quantes nits més ens esperen esgarrapant hores que comencen amb paraules i acaben en silencis...

i per què no ho fas?

lleugera com una fulla de tardor et sostinc la pell com si en un segon pogués desprendre's del teu somriure. M'empasso l'aire que s'ha escapat de la nit i li demano al temps que sigui compassiu, és fàcil parlar una nit quan la son comença a abraçar els sentits, més fàcil és trobar motius per seguir uns llavis que busquen i un "ho sento" que s'amaga... i el matí torna, entre gotes que no s'atreveixen a ser pluja i el sol que no té valor per enlluernar els carrers. Hi ha interrogants i punts suspensius, propòsits i editorials, nosaltres, que sí, nosaltres, sense saber on, però nosaltres, sota les gotes que es precipiten víctimes de la gravetat i escuts que conten fins a 12.

diumenge, 21 d’octubre de 2012

conills i barrets

quantes paraules s'hauran perdut sense color sobre un fons pàl·lid?

poden arribar a perdre's mai les paraules?

divendres, 19 d’octubre de 2012

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Mentalisme

"Al final, el Partido anunciaría que dos y dos son cinco y habría que creerlo. Su filosofía negaba no sólo la validez de la experiencia, sino que existiera la realidad externa. La mayor de las herejías era el sentido común. Y lo más terrible no era que le mataran a uno por pensar de otro modo, sino que pudieran tener razón. Porque, después de todo, ¿cómo sabemos que dos y dos son efectivamente cuatro? O que la fuerza de la gravedad existe. O que el pasado no puede ser alterado. ¿Y si el pasado y el mundo exterior sólo existen en nuestra mente y, siendo la mente controlable, también pueden controlarse el pasado y lo que llamamos la realidad?"

1984, George Orwell

shh...

potser no se'm gangrenen els braços, potser m'agrada i tot, potser somric entre somnis que parlen sense consol, potser et retinc les carícies, potser et busco noctàmbula, potser hauré de canviar el meu discurs... no, això no ho faré... potser t'estimo abans del dimecres.

diumenge, 14 d’octubre de 2012

4 punts suspensius


                                                                                         "l'Amor és llibertat"
                                                                                                                                                          i tremolo només d'escriure-ho...

dijous, 11 d’octubre de 2012

Conte tràgic

video

                                      llàgrimes que recorden amb un somriure, el que ens és essencial...

La mateixa realitat

avall, aigua, tou, curt, declivi, dreta, descans, descens, estret, final, fred, enfonsar-se, insuficiència, interior, hivern, negatiu, nit, parell, foscor, passiu, petit, pesat i terra no existeixen sense amunt, foc, dur, llarg, abundància, esquerre, treball, ascens, ample, inici, calor, surar, excés, exterior, estiu, positiu, dia, imparell, lluminositat, actiu, gran, lleuger i cel.

secrets de família

Sin Pilar
no concibo la vida.

11/04/1916

dimecres, 10 d’octubre de 2012

creuant oceans...

                                   arriben paraules conegudes, de terres familiars, amb notícies esperades...



dimarts, 9 d’octubre de 2012

Dins la lluna

Com pot ser que escriguis poesia si tens els dits immòbils i els llavis invisibles?

incontinència verbal nocturna

com pot ser que ronquis, dolçor?
com pot ser que dormis, quan jo estic tan desperta?
com pot ser que no m'escoltis, si jo t'estic parlant?

dilluns, 8 d’octubre de 2012

Proposta

avui t'he deixat un petó a la Riba, si vols podem anar a buscar-lo d'aquí 3 anys...

dijous, 4 d’octubre de 2012

pi ri pi ri pi ri pi ri...



mentre ballo per la nit tornant a casa al ritme d'uns dits que imagino abraçant el món sencer penso en que no en sé gaire de les Lleis Universals, i que fa molt temps que em crec lluny del que sóc, que ja és hora de tornar, què boniques que estan les fulles al terra, no? dansant al ritme dels meus pensaments... què egocèntrica, però m'ho permeto, que la música vull pensar que va molt més enllà de les matemàtiques, del comptar... que és connexió  i ulls que s'obren i es tanquen, somriure que es desperta i mans que s'enlairen, que persegueixen i que estimen, que abracen el món sencer al ritme de la música... i a mi també, ja sóc a prop... dins... i desapareixo per ser-ho tot.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

5

"De oídas te había oído; mas ahora mis ojos te ven y mi corazón te siente."

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Llum

"Que te quedes, no te harán daño, le dije. Que te sigo. Que me matan. Que me muero. Hablábamos de la muerte para dejar la vida al descubierto. Pero nos equivocábamos. Nunca debimos emprender un viaje tan interminable estando ella de ocho meses. El niño no vivirá y yo me dejaré caer en los pastos que cubrirá la nieve para que de las cuencas de mis ojos nazcan flores que irriten a quienes prefirieron la muerte a la poesía. "

Los girasoles ciegos, Alberto Méndez

Identitat



Hem deixat els nens amb l'àvia perquè com som de bona família, podem anar a sopar fora. Et dic que tinc un regal per tu, i tu me'l agraeixes abans de descobrir-lo, t'allargo un paquet i un paper. Primer llegeixes, "ho signifiques tot per mi", plena de vitalitat estripes el paquet que espera pacient a la teva mirada. És un vestit de flors i només veure'l ja ets al bany posant-te'l. No et fa res que tots els homes et mirin,




i en acabar el sopar vas sortir fora, plovia. Vas apujar els braços i vas començar a córrer, et vas girar i em vas dir "Tot dura massa poc..." i jo no et vaig voler creure. Mentre érets fora, rebent l'aigua de la pluja amb un somriure que encara ara m'escalfa l'ànima, vaig tornar al restaurant i vaig agafar el paper per escriure amb lletra petita sota les paraules ja escrites "estàs tan bonica regant les flors del teu vestit..."